No deixa de ser quelcom ben simptomàtic i alhora quelcom carregat de valor metafòric, que la síndrome de la qual ens parla aquest espectacle, només hagi estat detectada i definida com a tal a la societat sueca. Tan local ha estat aquesta detecció, que ni els mateixos autors del text dramàtic que ara dirigeix Xicu Masó n’havien sentit a parlar mai, abans d’implicar-se en el projecte. Cedó explica com en va quedar de sorpresa i colpida, quan Masó la va informar de l’existència d’una afecció que ella mateixa defineix com a “aquesta estranya malaltia”. I quan Cedó va buscar la col·laboració de Mohamad Bitari, un autor nascut a un camp de refugiats palestins i posteriorment format a Síria abans d’establir-se a Barcelona , es va trobar que tampoc ell, malgrat la seva experiència personal i els molts coneixements que en té sobre la matèria, coneixia l’existència d’aquesta síndrome que va ser observada com a tal per primer cop fa ja a la vora tres dècades. Doncs, tenint en compte que el síndrome ataca exclusivament a criatures i adolescents de famílies refugiades, i gairebé sempre sotmeses a la pressió psíquica que implica l’amenaça de ser retornades al mateix lloc del qual van tenir que fugir , s’imposa fer-se la mateixa pregunta que es va fer al seu moment la doctora Elisabeth Hultcrantz: què passaria , si aquests nens i nenes fossin suecs?.
Esclar que , a primera vista ,si aquests nens i aquestes nenes fossin suecs, en teoria no es veurien abduïts per un estat psíquic que poc a poc va anul·lant les connexions amb el teu entorn; que poc a poc, et va fent perdre les ganes de seguir menjant, de seguir parlant, , de seguir vivint . I no: no és que aquest jovent desitgi la mort. El que desitja precisament és seguir vivint de debò. I això, exclou la possibilitat de tornar a un infern abocat permanentment a la mort. Però això potser no ho poden entendre, els fills ( la majoria d’ells; tampoc en aquest entorn està exclosa l’exclusió social que et pot obligar a retornar a inferns domèstics ) d’aquella potser mitificada societat sueca que durant molt de temps ha vingut a representar davant del món un model de societat del benestar. I que fins i tot subjecte a desmitificació, segueix representant en una mesura que potser no sigui ideal però si és força més ideal que altres models i mesures que corren pel món, un bon model d’organització social. I si dic això jugant-me la possibilitat de ser condemnat per emetre aquesta opinió, és justament perquè una de les febleses del bon però irregular text que ens proposa aquest espectacle, és justament la de mostrar envers aquest model un caràcter condemnatori que de vegades no té en compte la complexitat d’allò que intenta analitzar. Quelcom que es fa massa evident en el retrat que l’obra ofereix d’un personatge que, més que ser un veritable personatge, funciona com a funció simbòlica d’un sistema. El doctor Röckström interpretat per Carles Martínez, se’ns presenta inicialment com un ferm defensor d’aquells progressos socials defensats per l’ideari socialdemòcrata de l’emblemàtic Olof Palmer. Però a mesura que va repetint els mantres que canten les virtuts del model que defensa, es va convertint cada cop més en un estereotip , d’aquells que encobreixen sota la pell del bon jan obert a una concepció del sistema sanitari veritablement obert atothom, el llop del racista elitista que mai serà capaç de reconèixer la seva condició.
L’estereotip, funciona alhora també massa sovint per a bona part de la resta de personatges diguem-ne que nòrdics reunits al text. Curiosament, aquests personatges diguem-ne també que fortament vinculats a unes institucions dins de les quals treballen, a les quals venen a representar, de les quals de vegades reneguen, i a les quals s’acaben sovint rendint quan entren en joc masses incerteses vitals pròpies, poden recordar una mica aquells altres dels quals Cedó n’oferia un tan ben dibuixat retrat a “Mare de sucre”. Aquí, en canvi, el retrat, sense deixar de ser hàbil, resulta un xic menys intensament colpidor, un xic massa vinculat a l’estratègia dramatúrgica previsible, de la mateixa forma que aquells rampell onírics que tan acuradament ha sabut manejar Cedó en altres ocasions, agafen aquí un tarannà massa calculadament poètic. Arrossegats per la força que ofereix el dramàtic carrer sense sortida al qual es veuen abocades les víctimes d’una síndrome que tant ens diu sobre les malalties constitucionals de la nostra societat, ni el director ni la dramatúrgia acaben de controlar com caldria les irregularitats interpretatives del repartiment , o els desnivells d’una narrativa que s’allarga en excés en alguns trams. Som doncs davant d’un important treball que té l’encert de deixar a la vista els efectes demolidors del maquillat malestar encobert que acumula el nostre força deficitari sistema social i polític. Però que, malgrat tot, no pot evitar agafar per moments un format al qual li manca una mica aquella intensitat lliure de clixés.
