No recordo ben bé la frase. Quelcom així com que un batec de mort li va donar vida. Forma part de l’epíleg de l’obra i en certa manera sintetitza bé el sentit d’aquesta. Llegat és una obra que parla de la mort com a motor de vida. Morir no és el final de vida, sinó que forma part d’ella. I del conflicte que sorgeix d’aquesta acceptació sorgeix una dramedia vitalista que porta el segell del tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. A veure, que aquesta història ja ens l’han explicada abans, però té alguns trumfos que fan la proposta, guanyadora.
L’argentí li agrada posar el focus en aquells conflictes que afecten la joventut. Aquí, però, l’amplia per parlar d’una relació conflictiva (gairebé tòxica) entre mare i fill. Una altra de les lliçons clàssiques que ens recorda aquesta obra és que els diners no fan la felicitat. Però és aquest el verdader motiu perquè la Clara (Àngels Gonyalons) es vengui totes les seves propietats i s’endugui el seu fill de viatge cap a no sé on? Sense grans comoditats, obligats a conviure en una furgoneta, ambdós hauran d’aprendre a suportar-se. L’Oriol (Pau Oliver) fa anys que és un nen consentit, un jove que viu més de festa que a casa seva i que es dedica a gastar la Visa amb els diners de sa mare. Però el seu menyspreu cap a la seva mare està fomentat per anys d’abandonament d’aquesta. La feina i els diners, primer; l’afecte filial, després. Però quan la mare deixa anar la bomba, tot canvia. No, mentida. No canvia, si de cas es modera. La ràbia i el desdeny no desapareixen de cop, no tindria cap sentit, seria massa fals. Quan el mal està tan arrelat, es necessita temps per anar decantant la balança cap a l’afecte i l’estima. Meyer sap això i se’n cuida prou d’acompanyar els personatges cap aquesta banda. I la millor manera de poder gestionar aquest viatge emocional a través de l’humor negre. Rèpliques com “el sol no espera- la teva vida tampoc” o “i el silenci? – ja en tindré més endavant, burro” no són punyals, sinó hams per reconstruir la relació.
Però enmig d’aquesta relació hi ha un tercer element. Just en el moment en què han d’emprendre el viatge, l’Oriol ve d’embolicar-se durant dos dies amb un altre noi, el Javi (Marc Pociello). No escatimen l’afecte sexual entre els dos nois. La relació entre els dos és en un principi la de dos cossos que s’agraden, però sembla que pot haver-hi alguna cosa més. Per això, la relació telefònica continua durant el viatge. Però distància més temps són el càncer (mai millor dit) per qualsevol relació, més si es troba al principi de tot. D’altra banda Meyer sap estirar les relacions entre els seus personatges com si fossin io-ios i ens enganya amb una escena en paral·lel.
Val a dir que les obres de Meyer no es veurien igual sense la direcció mestra de Montse Rodríguez Clusella. Aquí la direcció planteja el joc de relacions entre els tres membres des de l’aproximació dels cossos. Un altre cop ens trobem la balança. Al primer plat està l’Oriol i el Javi. El decanten clarament per la passió dels cossos rebolcant-se; a l’altra banda l’Oriol i la Clara defugen fins i tot qualsevol contacte visual. Però de mica en mica, forçosament, la balança va igualant-se durant el viatge i a partir de la notícia. Així i tot, la directora és molt hàbil en com es mostra la relació telefònica entre els dos nois i com lentament es va perdent aquest contacte físic. Així doncs, veiem diferents trucades on encara se simula una aproximació física, però a poc a poc l’Oriol sembla allunyar-se d’ell per buscar la calor maternal.
L’escenografia és vital a Llegat. La direcció d’aquesta obra està pensada segons l’estructura que Anna Alcubierre construeix. En un principi veiem un llarg tul blanc que entuba i deixa entreveure un llit per on els dos nois es magrejaran. Però aquest tul caurà i aquest llit es descobrirà com una estructura modular que amaga un parell de seients i ja tindrem la furgoneta que, a més a més, rodarà per l’escenari tal com la dirigeixin els intèrprets. L’estructura donarà molt de joc i permetrà crear diferents espais i propiciar diverses interaccions entre els personatges. La llum de David Bofarull també ajudarà a donar a cada escena l’emoció que requereix.
Amb tot aquest embolcall, tres actors de musicals com són Àngels Gonyalons, pau Oliver i Marc Pociello no desafinen ni un cop. I això que canten ben poc. La peça està trufada de música alegre, animada, positiva, però sols el Shine de Take That està mig cantada. El repte aquí està en la composició enèrgica d’uns personatges, sobretot els de la Clara i l’Oriol, que reclamen d’una gran química per no caure en tonalitats exagerades ni en sentimentalismes exacerbats. I la feina de Gonyalons i Oliver s’ajusta al que demana el text. Ella, particularment, està immensa, calibrant bé la mirada dura de la mare sense cor transitant cap a la serenitat. Una mare coratjosa que tracta de viure els seus últims dies com vol exactament. Oliver es mostra furiós i esquerp, però mica en mica el sucre es va diluint. La seva mare sempre té les armes, sap molt bé com portar-lo allà on vol. Quina mare no ho sap? Pociello no té un personatge agraït, però no és un convidat de pedra. Sap explotar la química sexual amb Oliver i trobem certa complicitat amb la mare. Res més a demanar.
