Els dies feliços

Teatre

informació obra


Autoria:
Samuel Beckett
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Emma Vilarasau i Òscar Molina
Traducció:
Sergi Belbel
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Nina Pawlowski
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
Teatre Lliure
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Sinopsi:

Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps.

"Com els grans clàssics de la història, l'obra canvia i millora amb el pas del temps. 'Els dies feliços' és un d'aquells textos per a ser representat cada cinc o deu anys, i adquireix cada vegada significats nous i imprevisibles. Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més "Winnies" i "Willies", -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles-  als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics... La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l'humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador."

Crítica: Els dies feliços

19/05/2014

Interpretació intensa i generosa, bona il·luminació, espai previsible

per Jordi Bordes

Nova adaptació del clàssic de Samuel Beckett. Aquest cop, el repte és d'Emma Vilarasau. L'actriu, que sovinteja en papers de comèdia o de thriller, s'estampa en un personatge vital i de pedra picada, tot i la seva limitació física i el panorama desolador d'un món que s'acaba, que s'esllangueix. La proposta és radical en la seva interpretació, molt ben acompanyada d'una il·luminació i d'una certa sonorització cavernària en la segona part. 

Trenca el cor aquesta mirada de Samuel Beckett.  tant poc conciliadora amb el futur. I, sobretot, que la presenti amb una dona que només desitja reviure les seves petites coses. No hi ha gaire res que sorprengui. Símplement, és reprodueix una producció  que marca la darrera etapa del dramaturg, en la que abandona el moviment i la trama per escupir les reflexions de manera impressionista, sense filtres. Potser seria hora que s'aconseguís eliminar aquesta posada en escena tant corpòria. La immobilitat d'un personatge ho és més quan aquest no es mou, tot i que no tingui la limitació física que el subjecta. 

Un text dur, que exigeix atenció de l'espectador per captar el matís de cada interpretació: Emma Vilarasau supera el repte pedregós amb èxit.