Els dies feliços

Teatre

informació obra


Autoria:
Samuel Beckett
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Emma Vilarasau i Òscar Molina
Traducció:
Sergi Belbel
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Nina Pawlowski
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
Teatre Lliure
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Sinopsi:

Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps.

"Com els grans clàssics de la història, l'obra canvia i millora amb el pas del temps. 'Els dies feliços' és un d'aquells textos per a ser representat cada cinc o deu anys, i adquireix cada vegada significats nous i imprevisibles. Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més "Winnies" i "Willies", -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles-  als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics... La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l'humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador."

Crítica: Els dies feliços

20/05/2014

Crónicas marcianas

per Juan Carlos Olivares

La apuesta de Sergi Belbel es arriesgada: hacer Beckett cómo quizá nunca Samuel hubiera hecho su propia obra. Pero el órdago funciona a pesar de todo y Els dies feliços con Emma Vilarasau (Winnie) y Òscar Molina (Willy) consigue una fidelidad mayor con el propósito del autor que otros montajes más respetuosos con la integridad del texto y las acotaciones escénicas originales. Belbel va por libre para restituirle el carácter clownesco que late en gran parte de los títulos beckettianos. Es posible que la interpretación de Winnie llegue a irritar, pero es una decisión consciente que se ve compensada con quiebros de tono que devuelven al público a la desdicha soterrada del personaje monologuista. El montaje además ha encontrado otro hilo conductor: la distopia, y en ese sentido la escenografía y la iluminación es un gran espectáculo que evoca los paisajes descritos por Ray Bradbury en sus Crónicas marcianas. El desierto de la desolación, el hogar-ataúd de una mutante de clase media.