Els dies feliços

informació obra



Autor:
Samuel Beckett
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Emma Vilarasau i Òscar Molina
Traducció:
Sergi Belbel
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Nina Pawlowski
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
Teatre Lliure
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Sinopsi:

Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps.

"Com els grans clàssics de la història, l'obra canvia i millora amb el pas del temps. 'Els dies feliços' és un d'aquells textos per a ser representat cada cinc o deu anys, i adquireix cada vegada significats nous i imprevisibles. Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més "Winnies" i "Willies", -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles-  als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics... La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l'humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador."

Crítica: Els dies feliços

20/05/2014

Una gran interpretació i preguntes de molts tipus

per Toni Polo

Una gran obra, un gran autor, un gran director, una gran actriu, una gran posada en escena. Dies feliços ho té tot. És una obra rica en lectures i, per tant, en conclusions. Winnie, com cada matí, es desperta soterrada fins a la cintura en un paisatge desèrtic brutal que, gràcies als efectes de llums, juga el seu propi paper, i sembla que hagi de cantar Hoy puede ser un gran día, en un optimisme inquietant. Sent nostàlgia dels dies feliços viscuts amb el seu marit, que l’acompanya i (presumptament) la distreu. Qualsevol cosa la distreu i, per tant, la fa feliç. “Una formiga viva!”, exclama, tota alegra. Se’ns mostra mona, tendra, dolça. Mostra esperança perquè espera un canvi i qualsevol cosa (com una formiga) pot ser-ho. Respira, respira profundament, com si l’aire (de les poques coses que li queden, incloses les que guarda en la seva bossa) l’omplís d’alegria. Però el que la consola és la pistola que deixa allà, sempre a mà... Ai...! En la segona part de l’obra, la sensació de desesperació hauria de ser absoluta. Només li sobresurt el cap. “Beneeixo els sorolls, m’ajuden a passar el dia, com en els dies feliços”...

La feina de la Vilarasau és immensa, perquè el seu paper li ho exigeix. Amb mig cos, primer, i només amb el cap, després, desplega tot un ventall de recursos facials, gestuals i vocals que manté viva la representació. És una obra per gaudir d’un teatre acurat, precís i molt ben resolt. I per fer-se preguntes transcendentals: qui som? Què fem en el món? On és l’esperança? Què val la vida? Cualquier tiempo pasado fue mejor? Però no és una peça per a tots els públics: a primer cop d’ull la situació és ben estranya i no deixa de ser-ho en tot el monòleg (gairebé). Aquí està el risc de Beckett: en molts casos, la gent pot plantar-se en no resoldre preguntes més prosaiques: què fa aquesta senyora soterrada? Què fa el seu home reptant pel terra? Què li ha passat? Fins a arribar a una pregunta maleïda que la transportaria a un bucle amb difícil sortida, i és: què m’estan explicant?