Els dies feliços

Teatre

informació obra


Autoria:
Samuel Beckett
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Emma Vilarasau i Òscar Molina
Traducció:
Sergi Belbel
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Nina Pawlowski
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
Teatre Lliure
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Sinopsi:

Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps.

"Com els grans clàssics de la història, l'obra canvia i millora amb el pas del temps. 'Els dies feliços' és un d'aquells textos per a ser representat cada cinc o deu anys, i adquireix cada vegada significats nous i imprevisibles. Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més "Winnies" i "Willies", -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles-  als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics... La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l'humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador."

Crítica: Els dies feliços

15/06/2014

Humanitat fins a la fi

per Pep Barbany

Tots els actors i actrius tenen en ment aquest paper, aquest personatge que algun dia, quan l'experiència, la seguretat en les pròpies capacitats i fins i tot el moment professional, ho permetin, volen fer si o si. Si a més tenen el privilegi de poder escollir el director, està claríssim que es troben entre els elegits. Així s'explica la gènesi de l'enèsima revisió del clàssic Els dies feliços de Samuel Beckett, que ha ajuntat de nou a Emma Vilarasau i Sergi Belbel.

I el repte, cal avisar els espectadors, no és únicament per a aquestes estrelles del teatre català. Perquè, acostumats a propostes escèniques de riure fàcil o de llenguatges i fórmules més properes a la televisió i el cinema, enfrontar una vegada més al teatre de l'absurd de Beckett ens obliga a canviar les nostres prioritats, oblidar-nos de entendre-ho tot i deixar-nos seduir per un joc teatral tan complex i inquietant com absorbent i seductor.

(continuar llegint en castellà)