Les noies de Mossbank Road

informació obra



Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autor:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

08/01/2018

Melodrama en perspectiva, molt viscut i disfrutat

per Jordi Bordes

És una petita joia pel que fal al treball interpretatiu. Sílvia Munt ha plantejat una escena molt neta, despullada. Només l'espai es dibuixa als laterals (en un format molt similar al seu celebrat El preu). Ara, l'aventatge és que el melodrama és molt més actual, permet identificar molt bé aquesta frescor i ingenuïtat de les estudiants universitàries que es posen a prova soles davant la vida. I aprenen a aixecar-se de cada embat de vida que les tomba. Sens dubte, un altre dels seus valors és el treball de Marta Marco (El meu nom és Rachel Corrie, L'espera), Cristina Genebat (Boscos) i una sempre versàtil Clara Segura (La treva, Conillet, Bodas de sangre). Les tres revelen tres arquetips d'estudiants, tres maneres d'entendre la vida i la convivència en un pis que es viu de tot, des de les ganes de reivindicar-se com a dones lliures i autònomes però percebent que el sistema social les recol·loca contínuament a la casella de sortida. S'intueixen perfectament els seus bressols, les seves històries particulars (només narrades amb quatre traços)  i que les fa molt empàtiques (tot i la distància que l'estudiant de sociologia insisteix a mantenir amb tots els demés). 

L'emoció, la satisfacció de veure com van superant i enfortint l'amistat es trenca de cop amb uns girs dramàtics contundents. que trastoquen els ànims del públic. El trenquen. I s'arriba a un plor inesperat. De nou, apareix una buidor que provoca mareig, que desubica els personatges. Que sembla que els perdi. L'obra aprèn a redimir sempre. En cada escena. Per això, tot i el drama, el públic surt amb un somriure reparador. Ha compartit una intimitat molt pel·liculera però se l'ha cregut amb ganes. l'ha viscut. Una peça molt pròxima en realitat però que és mirada amb la perspectiva del temps que permet donar més llum a la comèdia i una subtil afectivitat al drama. No ensucra ni és empalagós. Aquest era el repte. S'ha aconseguit. I el públic ho disfruta aplaudint-ho generosament. Les dones triomfen.

Trivial