Les noies de Mossbank Road

informació obra



Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudant de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autor:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

04/03/2018

Preciós retrat de l’amistat

per Pep Barbany

Tres raons per anar a veure “Les noies de Mossbank Road”…i una per fer altres plans

Raó numero 1: pels personatges i la història

Quan acabes de veure obres de les que t’arriben a tocar i fins i tot fer plorar, amb personatges propers i molt humans, tot sembla fàcil. Tot flueix com la mateixa vida, i fins i tot sense que passi res excepcional, la història que se’ns explica ens emociona i ens commou.

Per això resulta tan tendra Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore, que sota la direcció de Sílvia Munt (cada cop més bona directora, sembla que sap sempre les tecles que cal tocar) sembla destinada a ser un dels èxits de públic, i també de crítica, de la temporada. De moment fa una pausa i torna dos mesos més a La Villarroel a partir del maig.

I és que el tema central d’aquesta bonica història (l’amistat en majúscules per damunt de la diferència de caràcter), està tan ben retratat i els personatges són tan entranyables que un té la sensació al cap de ben poca estona que coneixes aquestes noies des de sempre i se les estima i pateix amb elles.

Raó número 2: Clara Segura, un cop més

De la mateixa manera que, fent el símil futbolístic, als aficionats i els periodistes els falten adjectius per descriure el que fa Messi, d’igual manera em meravella la capacitat de sorprendre’m una vegada i una altra de Clara Segura. Sense menystenir unes magnífiques Cristina Genebat i Marta Marco (entregadíssimes i molt creïbles en els seus papers), el que fa de nou Segura a Les noies de Mossbank Road sembla fàcil però és extremadament difícil.

Amb una presència escènica fascinant aconsegueix que ens enamorem del seu personatge, una noia que estima tothom sense límits i que està enganxada al sexe, en només cinc minuts de funció. A partir d’aquí ens portarà per on vulgui, fent-nos emocionar, riure o plorar amb un sol gest, amb aquella veritat a la qual ens té acostumats i que ens provoca que volguem emportar-nos-la a casa.

Raó número 3: la contenció dramàtica

Malgrat el millor de l’obra és el retrat inicial dels dos anys en què aquestes tres noies comparteixen pis (una fotografia vital, enèrgica i plena de vida d’unes vivències de joventut i amistat que les marcaran per sempre), en el fons és l’excusa de l’autora per portar-nos cap a un destí menys agradable, potser més real, més dramàtic.

I és que quan més entusiasmats estem amb la llar alegra que han aconseguit crear en un pis d’estudiants, Amelia Bullmore ens introdueix tota una sèrie de circumstàncies que trencaran la felicitat d’aquesta “família” i posaran a prova la seva amistat.

L’encert de l’autora, i també de Sílvia Munt en la direcció, és situar-se al límit del drama lacrimogen sense mai arribar-hi, incidint de manera justa en el detall del drama. D’aquesta manera l’obra manté un difícil equilibri fins al final, oferint les dues cares de la vida, l’alegra i la trista, amb una naturalitat admirable.

Raons per fer altres plans: no n’hi ha, però…

Si bé és cert que no es poden dir pas gaires coses negatives del trio actoral de luxe, més enllà de les fixacions o manies d’algun espectador, i que Sílvia Munt aconsegueix portar la història amb un ritme i ritme precisos, també és cert que hi ha un desequilibri força destacat entre la primera part de l’obra i la segona.

Mentre que el retrat dels dos anys de pis compartit és un prodigi de ritme que transmet molt bé aspectes com la joventut, les il·lusions i l’amistat, la introducció del drama i el pas a l’edat adulta de les protagonistes perd credibilitat per moments i fa baixar la tensió de l’espectador en alguns moments.

Tot i aquestes petites imperfeccions, segurament presents al text original, Les noies de Mossbank Road és una funció que es gaudeix de principi a fi i que faríeu bé de no perdre-us quan es reestreni el mes de maig.

Trivial