Les noies de Mossbank Road

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autoria:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

26/06/2018

Sortir del niu

per Núria Sàbat

Ara no sembla una prioritat, sinó més aviat un luxe, però fa anys ho era: marxar de casa, anar a la universitat, independitzar-se... sortir del niu i aprendre a volar per anar lluny... o estavellar-se, tant se val; perquè el camí ja era un viatge iniciàtic.

Som en una residència universitària, a l’època en què per trucar encara s’havia de fer cua al passadís, despenjar un telèfon encastat a la paret i posar-hi unes monedes. Una cua que, a més de parlar amb la família, o la parella, et permetia fer noves coneixences.

I és en aquest context on trobem la Di, la Viv i la Rose, tres joves estudiants que malgrat les seves diferències –socials, personals, ideològiques i professionals– descobriran, entre altres coses, el valor autèntic i real de l’amistat.

En el marge de gairebé dues hores de funció, veurem, doncs, el dia a dia de tres noies  que van fer dels anys universitaris els millors de les seves vides –els que van compartir a Mossbank–, i el seu retrobament, anys més tard, que ens desvetlla tot el que en va seguir.

Les noies de Mossbank –un text d’Amelia Bullmore en clau melodramàtica que reviu en l’àgil i vívida traducció de Roser Batalla– és un cant a l’amistat, a l’alegria de viure, a la fortalesa de les dones, que cadascuna en el seu àmbit desenvolupa i mostra amb escreix. Tot i el seu aire costumista, en destaca el seu caràcter extremament humà i un punt reivindicatiu que, probablement, van atreure l’atenció de Sílvia Munt, directora d’aquest muntatge que va fer fortuna a la Villarroel i que, gràcies a les gires, en continua –i continuarà– fent per tot Catalunya.

Des d’una posada en escena que aposta per un espai net i un encertadíssim vestuari d’Antonio Belart –aquí, un còmplice ideal–, la sensibilitat i fermesa de la directora –ara ja palesa en totes les seves propostes– s’hi concreten en una direcció excel·lent, atenta al detall que per més petit que sigui –un objecte, un posat, un silenci o un crit– contribueix eficaçment a realçar-ne el resultat final. El primer encert, és clar, ha estat recórrer a Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, sense les quals cap de les nostres protagonistes ens hauria arribat tan endins. Aconseguir donar versemblança i complexitat psicològica a uns personatges més aviat arquetípics i que passen per diferents edats cronològiques no és gens fàcil, però la cura de Munt i la interpretació expressiva, generosa i altament emotiva del magnífic tercet ho fan més que possible. I és que som davant d’un autèntic pòquer d’asos.


Trivial