Les noies de Mossbank Road

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autoria:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

25/06/2019

Les cruïlles i els revolts de la vida

per Núria Cañamares

‘Les noies de Mossbank Road’ és d’aquelles obres que queden enregistrades en l’històric teatral del país. Per sempre més, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura seran la Di, la Viv i la Rose que l’Amelia Bullmore va unir a un pis d’estudiants quan tot estava encara per escriure.

Malgrat que els Butaca premiessin Segura com a millor actriu –s’ha de dir que broda un paper de caramel–, els Premis de la Crítica van demostrar una gran sensibilitat reconeixent la interpretació de totes tres amb un ex aequo. Encert de càsting, de direcció (a càrrec de Sílvia Munt), qüestió de feeling o tot plegat, la química entre les tres actrius forja uns personatges carregats de veritat que penetren l’espectador. A La Villarroel, amb el públic disposat a banda i banda de l’escenari, s’assisteix com un voyeur al dia a dia d’aquestes joves que, sense adonar-se’n, avançaran plegades cap a l’etapa adulta teixint una amistat que les unirà ja per tota la vida.

La força de les protagonistes –amb caràcters diametralment oposats– trobarà en els fets i en un ric ventall de recursos escènics els elements imprescindibles per viatjar per cadascuna d’elles al tempo precís. El dinamisme marca l’acció, però hi ha marge per al deteniment reflexiu i visual. Tot i així, i sorprenentment, toca poc la fibra emocional. Tant la de l’eufòria com la més tràgica. No cal arribar constantment a la riallada ni al plor, però en alguna ocasió es troba a faltar una pell de gallina que sembla cridada a aflorar. També grinyola el tram final –segurament condicionat a la durada de ja una hora llarga de funció– en què la tensió decau comparativament amb la primera part. Són els únics “peròs”.

Amb un escenari auster, un mínim d’atrezzo permetrà des de la funcionalitat de vestir l’estança fins a mirar d’explicar, amb ombres, el dolor més íntim i inesborrable. La llum brindarà també saltar en el temps i l’espai, com ho faran alhora unes suggeridores projeccions que esdevenen una autèntica troballa. Més enllà del que narra la història hi ha cura per com desplegar-la.

Estrenada el desembre de 2017 a La Villarroel –la sala de Focus l’ha coproduït juntament amb Bitò–, aquest maig-juny hi ha tornat reposada amb la consolidació de dues temporades i una gira a les espatlles. Lleugera i profunda, desbordant d’innocència, esperança i realitat, és un mirall que reflecteix tres camins de vida diferents que, passada la cruïlla, entomen els revolts com millor saben fer.

Trivial