Les noies de Mossbank Road

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Cristina Genebat, Marta Marco/ Daniela Feixas, Clara Segura
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Daniela Feixas
Producció:
Bitò, La Villarroel
Autoria:
Mike Bartlett
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.

Finalista a direcció  (Sílvia Munt) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'actriu (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat) 

Crítica: Les noies de Mossbank Road

17/12/2017

Una guspira de triple acció que capgira tots els esquemes.

per Andreu Sotorra

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat.

Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra.

El gra és l'amistat covada entre tres estudiants de divuit anys que comparteixen habitatge —aquesta franja d'edat està per sota dels Erasmus actuals i aquí hi veig un cert desaprofitament en no jugar amb el moviment postuniversitari de la generació actual, malgrat que parli d'uns anys enrere— i com evoluciona aquesta amistat des de l'absoluta desconeixença a l'obligació de conviure plegades i al salt en el temps de les tres quan ja han entrat en la quarantena.

Que el lligam de l'amistat es va trenar fort des de Mossbank Road és evident perquè no els costa res travessar l'Atlàntic, des de Londres a Nova York i viceversa, en dues etapes de la seva relació. Un pont aeri que serveix també per marcar el salt en el temps i a la vegada el mateix salt en la vida de cadascuna d'elles tres. Això serveix també per advertir els espectadors que no es deixin enganyar per una presumpta obra lleugera amb tocs d'humor perquè en el moment menys pensat saltarà la guspira de triple acció i capgirarà tots els esquemes.

¿Què passaria si es desvelés què els ocorre a cadascuna de les tres protagonistes de l'obra? Doncs que es perdria part de l'encant de sorpresa que l'obra amaga. Una sorpresa que passa del somriure a l'esgarrapada, en una travessia que es tinta de realisme fins al moll de l'os, una altra de les claus de l'èxit de l'obra que penetra de valent en la memòria del que els espectadors —¿hauria de dir potser “espectadores”?— viuen, han viscut o potser viuran.

Remarco el fet de parlar d'“espectadores” perquè el dia de la meva funció vaig observar una presència femenina superior a altres ocasions. Potser perquè l'obra dóna la veu, amb valentia i sense subterfugis, a tres dones contemporànies que somnien, lluiten i pateixen a parts iguals, que són capaces de cruspir-se el món en la seva fase de joventut i que assumeixen el trencament del somni en la seva maduresa.

Per lligar amb aquesta mirada femenina, l'obra ha estat dirigida per Sílvia Munt —un altre cas d'experiència a les dues bandes del guió— i interpretada per tres de les actrius catalanes més celebrades de les últimes temporades que aquí tenen el risc d'interpretar les tres joves de divuit anys i, al cap de prop de dues hores del tempo teatral, les tres convertides en quaranta i tants anys.

«Les noies de Mossbank Road» són, doncs, Viv (Cristina Genebat) —la intel·lectual i sociologa que analitza tot el que l'envolta fins a ensopegar en la mateixa pedra que analitza—, Di (Marta Marco) —l'esportista, lesbiana, enamoradissa tímida i sac de nervis—, i Rose (Clara Segura) —àvida de viure totes les experiències, àvida de guanyar-se la conquesta de tots els “daixonsis” i els “dallonsis” —tal com anomena ella infantívolament els penis i les vulves— i de caure en el cadenat de ser mare abans d'hora.

Tres interpretacions de primera línia que converteixen l'obra en una experiència de les que fan antologia en la memòria dels espectadors contemporanis perquè respira l'eufòria i l'energia de joventut, respira la il·lusió de guanyar el futut i respira el dolor de l'adversitat que sovint es creua inesperadament al mig del camí. (...)

Trivial