Esperant Godot

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Nao Albet, Pol López, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet
Autoria:
Samuel Beckett
Direcció:
Ferran Utzet
Sinopsi:

Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot.

Aquesta situació escènica forma part del cànon de l’imaginari teatral universal. De fet, podem pensar que amb ella s’inicia el teatre contemporani occidental.

La Sala Beckett, que ha visitat sovint el teatre de l’autor que va deixar-li el seu nom, no havia emprès encara la producció de la seva obra més coneguda. Amb ella, Samuel Beckett va convertir el món, definitivament, en un escenari de teatre.

I aquí estem, esperant.

Finalista actor. Premis de la Crítica 2019

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Esperant Godot

05/12/2019

Un ensopiment fèrtil de pluja fina

per Jordi Bordes

Retrobar-se amb Godot (o esperar-lo, novament, vaja) avui és un repte majúscul. L'obra és tant plena de paraules com abstracta,Respira molt teatre de l'absurd i, sense quedar-se amb el focs d'artifici de les converses col·loquials divertidament intranscendents, arrossega un pòsit unes capes més avall. Ferran Utzet deixa totes les portes obertes als espectadors (els personatges, es troben immersos en una mena de bucle etern). Que siguin les cabòries de cadascú,les seves incerteses, les que vagin aflorant a mesura que els dos protagonistes s'avorreixen i proven d'eixorivir-se amb les trobades casuals del descampat. Esperant Godot demana temps, que respiri fora de la sala perquè vagi prenent la dimensió gegantina de l'existència humana, dels conflictes personals sense resoldre de cadascú.

El treball que fan Nao Albet (recorda a la subtilesa fràgil de Ball de titelles) i Pol López (amb l'enigma a sobre com a Curiós incident...) està molt controlat. Troben maneres que ressonin les diferents rèpliques, sense esgotar-les de buidor ni dur-les a una pallassada excèntrica. La desolació del domador i la seva fera (o el que vulgui entendre cadascú, amb l'aparició de Pozzo i Lucky, percutors de l'acció Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet Sanagustín) són una presència que transgredeix la seva aparent calma. La traducció de Josep Pedrals ha estat mesurada, sense explotar el joc que es podria trobar en el metallenguatge. De fet, Samuel Beckett va escriure, quasi al principi de la seva carrera, un text icònic que hi tornaria, en certa manera amb peces com Els dies feliços.

La realitat que plasma Utzet és molt panoràmica, impossible d'abastar. No hi ha la denúncia la militància de Sopa de pollastre amb ordi però transpira molta més desorientació. Godot es fa esperar. I l'arribada del nen, de l'àngel (potser), anunciant la seva arribada no és més que una estació més d'aquest martiri. En aquest desert hi és tothom representat. Dia rere dia. O fan pudor els peus o l'alè. Insegurs de les certeses que abans imposava la religió (per exemple), ara tothom rep l'amenaça de trobar-se en el lloc adequat però en en el moment inapropiat. I rebre'n bastonades. Queda seguir vivint. I esperant. El dubte implica el desig de donar un sentit a la vida.