La reposició de Jo sóc la fúria demostra com la revisió constant, funció a funció, ajuda a focalitzar millor els efectes. Ara, l'autor i director Marcel Clement ha desaparegut físicament de l'escena. Ara, tot se succeeix a través de la interpretació de Christian Paretas i Anna Mestre; el primer més èpic; la segona molt més humana. Són dos extrems que s'equilibren i que fan reviure un quadre entre psicòloga i pacient que flirteja des de la millor de les intencions a la més perillosa de les perversitats. L'aparició de la doble personalitat, de l'heroi assassí i venjatiu es reforça amb una il·luminació a contrallum. És un recurs que avança a l'espectador la visió del costat fosc de la lluna.
La tragèdia rodola amb la mateixa instensitat que al 2020. I segueix fent un perillós cant a la simplificació dels crims i la manera de reaccionar-hi. Fins a qui punt l'obra apel·la a la violència davant d'una Justícia massa lenta i incapaç de frenar les violacions, els robatoris amb violència? Jo sóc la fúria hauria de servir per fer entendre que el maniqueisme dels còmics (els herois bons vs. les maldats) no casa en una societat contemporània complexa, de continus reaprenentatges. L'obra, valenta, s'atreveix a deixar la pregunta massa oberta amb la sensació estranya de si defensa la readmissió de tothom a la societat o si cal apartar-los per sempre més. És l'espectador el que ha de dictar sentència (i seria bo fer-ho en comunitat, en conversa constructiva amb la companyia i les altres ànimes del públic).
Comentari de l'estrena, 6 de desembre del 2020
El dramaturg i director Marcel Clement s'atreveix a traslladar el món dels còmics (d'acció) a l'escena. Ho fa distanciant-se prou d'aquell format prenent allò més intrigant de la trama i deixant les persecucions espectaculars per a la rotativa. A Jo sóc la fúria s'insinua, contínuament, una violència latent. En tota persona, hi ha un rastre primari de venjança, de propietat, de supervivència que, si pren el control del cos, es converteix en una arma letal, sanguinària. La situació que planteja el muntatge té un cert aire de maldat (El silenci dels anyells) però vestida per un personatge sensible, amb una màscara de bondat. A diferència d'Obskené, que va voler reproduir les bafarades i els primers plans dels còmics a Ciutat de vidre, Clement se'n desmarca i n'exprimeix l'extracte més corrossiu.
La psicòloga, que procura indagar la veritat i ajudar-lo de debò a través de la hipnosi, va recuperant els seus moments de defensa de la víctima, però reaccionant amb violència per atonyinar l'atacant. La força és la que preval, quan detona l'espoleta de la injustícia. No es confia en el sistema: Ni en el policial, ni en judicial, ni en el polític. I decideix prendre la justícia pel seu compte. La societat, a l'extrem, es converteix en un llop envers els altres homes que el veuen com una amenaça, tot i la pàtina d'heroi que ajuda als desvalguts. En el fons, es converteix en una reacció del feixisme, reccionant contra tot allò que és amenaça.
El treball actoral es mou entre dues latituds, la d'un poema o una mena d'oració tàntrica que es recita cap endins i la de la representació formal per on es desenvolupa la trama cronològicament. La relació entre els dos personatges va aprofundint-se i es trenca la distància entre la professional i el pacient; es genera una confiança que revelarà, cada cop, major vulnerabilitat de la professional. El terror que apel·la Clement no és el de la sang i els efectes més sanguinaris (no li cal). Com Romeo Castelluci a Purgatorio, opta per deixar que l'espectador es pertorbi en la violència que actua aquest aparent heroi. Voldria ser com Superman, que destaca per la seva llum però acaba actuant com el Batman més venjatiu, amb la foscor com a còmplice. De fet, l'absència de llum és una de les situacions que aterra més al protagonista. El mèrit de la peça de Clement (amb un interpretació més que realista i angoixant de Christian Paretas i Anna Mestre i l'aparició constant del dramaturg, com qui facilita els elements perquè l'acció es desencadeni, tràgicament) és que aquesta penombra ensenya les ombres i les pors dels espectadors i, provoca una tensió que arriba a l'extrem. Provocador, es deixa l'interrogant de si, realment, la llei del talió (ull per ull, dent per dent) és l'única efectiva per atemorir la impunitat. L'ombra del feixisme, que també es retratava a Avinguda Nacional fa uns dies, aquí apareix ambígua, possibilista. I aquest és el veritable horror que amaga la peça. I que haurà de resoldre l'espectador (una conversa postfunció és molt recomanable...)
