Tots els camins porten a Roma. Inclús jo diria més. Porten a Grècia. El que avui llegim, el que avui veiem a les platees, a les sales de cinema, neix de la ploma dels filòsofs que van relatar les gestes dels déus i semideus grecs. Som hereus de la mitologia grega. I els superherois que avui consumim a Netflix, a HBO, a Disney + o a la plataforma que considerin són personatges parits des dels estereotips de la mitologia grega. Es clar que els herois de la mitologia grega eren més expeditius, no vivien amb tants turments. Els superherois del segle XXI són humans amb poders que els suposa en si mateix un conflicte per l’encaix en una societat que no valora les seves gestes. Els conflictes dels superherois sempre han estat molt més terrenals que la dels antics déus, però la seva capacitat de salvació o destrucció segueix intacta. I de fet, els guionistes i dibuixants d’aquestes històries des de sempre que han posat en dubte les virtuts dels seus superherois, les capacitats per fer el bé. Fins i tot, n’hi ha qui no ha dubtat en crear superherois que en realitat són autèntics monstres, des de Watchmen fins a la recent sèrie The Boys. No tan lluny de Zeus i altres Déus.
I en aquest camí a la inversa del superheroi, ens trobem gent que acaba suposant tenir superpoders per imposar el seu sentit de la justícia. Psicòpates, assassins que creuen que aquest món està regit pel desordre, per la falta de justícia i que ells estan aquí per instaurar un mou ordre. La revolució no emergirà del col·lectiu, del poble, sinó d’una sola persona que tindrà la capacitat d’acabar amb les injustícies. Un pensament infantil i pueril, però que cada cop sembla instaurar-se en el cap de depen de quines persones. Però pensar en què un sol pot apallissar els violadors, engarjolar els corruptes, castigar els dolents és ingenu i perillós. I malgrat tot, aquests són els temps que ens han tocat viure.
Aquesta reflexió la faig després de veure Jo soc la fúria de Marcel Clement a l’eòlia. Clement és una nova veu que encara està aprenent a afinar (mala metàfora, tenint en compte que des de ben petit canta en cors internacionals i que ha actuat en varis musicals) el seu discurs i la seva direcció escènica. En la Mostra de Creadors Emergents ha presentat com a dramaturg i director una història que ens parla d’un boig amb deliris de grandesa, que es creu un justicier i que actua contra els dolents perquè no creu ni en la policia ni en la Justícia. Ha assassinat a diverses persones comportant-se com una autèntica bèstia. Ho fa a través d’una transformació en un ésser anomenat la Fúria. Tancat en un centre psiquiàtric, aquest individu és tractat per una psiquiatra qui tracta d’arribar al fons de Clement crea una història que ja hem vist als còmics o a les pantalles, grans i petites. Els referents són massa evidents. Fa uns anys M. Night Shyamalan va presentar un pertorbador thriller protagonitzat per un psicòpata amb trastorn de múltiple personalitat que acabava desenvolupant una personalitat d’un ésser monstruós, gairebé paranormal, la Bèstia. Si bé la Bèstia (i les altres múltiples personalitats) no tenien uns aires venjatius, la Fúria s’hi emmiralla en l’aspecte més transformatiu.
No és res dolent tenir referents, ni agafar idees de relats ni obres d’altri, però un ha de saber diluir els referents, donar-li un aire nou a una història perquè l’espectador pugui deixar sorprendre’s. i és que quan hom vol crear un obra de gènere, de terror o suspens, ha de treballar molt bé els mecanismes, els girs per tal que pugui despistar l’espectador. I desafortunadament, els referents són tan palpables que hom ja v eu venir tot el que li vindrà.
Les referències per construir el relat no sols són fictícies. Molts dramaturgs són fills del seu temps i pareixen històries que traspuen les injustícies dels nostres temps: 1-O, 17-A, el cas de “La Manada”... Aquest últim cas també és una referència evident com a desencadenant del gir de l’obra. Gir que altrament ja s’anuncia des que entrem a la sala. Allà ens trobem a la noia asseguda recitant unes frases aparentment inconnexes, però amb un sentit clar (“ull per ull, dent per dent”, “tota acció, té una reacció”). Aquestes frases les farà seves la Fúria més endavant.
Clement té una concepció de l’estructura del guió molt cinematogràfica, més explícita que implícita, i l’escenografia i la posada en escena tracta d'emmarcar cada escena en un espai delimitat per les llums, generals o per un focus. Un pedestal en una punta, en forma de “L” i blanc simbolitza la cel·la reduïda on es troba el boig. Mentrestant la dona ocupa la resta d’espai, un espai indefinit, que és qualsevol espai: la presó, el carrer, un pis... Però aquesta delimitació de l’espai, aquestes presons de cadascú, es faran fonedisses a mesura que avanci el relat. A més a més, a l’escenari hi ha un tercer personatge, el mateix Marcel Clement que actua com a ombra, presència que ajuda els moviments dels altres dos personatges o que, en un efecte molt vistós, desdobla la veu de la Fúria amb el micro.
L’obra és un projecte de final de carrera i tots els qui estan implicats són estudiants de l’ESAD Eòlia. Però ambdues interpretacions, la de Christian Paretas i la d’Anna Mestre apunten maneres i sobretot defensen els seus moments més dramàtics amb convicció. Però a un servidor li haguera agradat veure a la psiquiatra reaccionant d’una altra forma. Perquè potser l’originalitat de la proposta, potser el gir que necessitava l’obra era que fos ella qui s’apoderés i no demanés ajuda a la Fúria, l’home que està per sobre del bé i del mal i que pot fer justícia per mi. Perquè més d’un pensem que si la justícia la impartís una dona, tot seria molt menys violent, més dialogant i, per tant, més just. Donar reflexions d’aquest tipus des del teatre pot ser més constructiu que no mostrar la violència com a últim recurs. Tot i que a un servidor, ho admeto, a vegades li agradaria jugar a ser Zeus. O perquè m’entenguin, treure el Clint Eastwood a passejar. Què hi farem, jo també soc fill de la meva generació.
