Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman.
Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà.
L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes.
«Jo sóc la fúria» és una reflexió oberta sobre el concepte de la justícia. ¿Cal confiar en la justícia que ha establert el sistema o cal prendre's la justícia per la pròpia mà? ¿Cal perdonar, rehabilitar, fer penedir els culpables o cal optar per la llei del Talió: ull per ull, dent per dent? Aquesta és la tesi de l'obra, que exigeix una interpretació que puja de to dramàtic a manera que avança i que té un guió poc habitual en la creació contemporània més pròxima.
El dramaturg Marcel Clement, que també ha dirigit la posada en escena de l'obra que, recordem, ja va tenir una primera versió el 2020 ara revisada al Teatre Eòlia, imprimeix el text amb un fons entre la filosofia i la profunda reflexió que assenyala directament els espectadors perquè siguin ells també qui decideixin quin és el millor camí en el trencall a escollir entre la comprensió o la violència.
Els intèrprets Christian Paretas i Anna Mestre defensen aquesta tesi amb un nivell alt. I corren també el risc d'una posada en escena que els exigeix alguns moments escènics violents que no es resolen només amb un domini de la disciplina del moviment sinó que demanen mantenir l'equilibri entre la credibilitat i la prudència per la integritat física de l'un i de l'altra.
Una obra de petit format —no vull dir amb això que no admeti un escenari més gran—, però que troba aquí, abans a l'Eòlia i ara a la Fènix, la principal essència amb la qual, crec, ha estat creada per l'autor, una essència que vol ser pròxima als espectadors, que els involucra, que els xucla gairebé cap dins i que s'arrodoneix amb un treball d'il·luminació molt suggerent que passa de la lluminositat a les tenebres que és també, en certa manera, el recorregut propi que fan els personatges de «Jo sóc la fúria» amb una interpel·lació constant: ull per ull, dent per dent, ull per ull, dent per dent... ull per ull, dent per dent... (...)
