Així ho proclamava Tina Turner fa anys tot cantant el tema central d’una pel·lícula de la sèrie “Mad Max”: “We Don’t Need Another Hero”, afirmava llavors la Turner. Però el cas és que , des que els humans van prendre consciència per primera vegada de la seva fragilitat i de seva mortalitat, no han deixat mai de projectar les seves pors ,i de buscar alhora imaginari aixopluc, tot identificant-se amb ells, amb aquests herois ( i aquí, queden incloses també les heroïnes) amb capacitat per realitzar les més portentoses gestes. Quelcom que va saber reflectir molt bé l’escriptor i professor Joseph Campbell en el seu seminal llibre “L’heroi de les mil cares” que, des de la seva publicació l’any 1949, tanta influència reconeguda ha exercit en grans cineastes com ara el mateix George Miller, el creador precisament del distòpic univers pel qual es mou “Mad Max”. I no cal ni dir que, amb la seva forma de relacionar el mite, l’heroi i la religió, Campbell va deixar també profundament marcat el camí que han seguit des de llavors els grans creadors de còmics farcits de superherois dotats de superpoders. Uns superpoderosos superherois que han acabat per convertir-se també en una de les grans columnes vertebrals de l’industria cinematogràfica. I que, d’altra banda, i per molts superpoders dels que gaudeixin, no poden evitar tampoc tenir de tant en tant profundes crisis d’identitat, sovint relacionades amb els conflictes ètics als quals els aboquen les seves accions.
I és que, com assenyala també Campbell i ens demostra tota la història de la mitologia, entrar en la casella dels herois implica també travessar un territori iniciàtic en el qual no funcionen ni les lleis ni els preceptes ni l’ordre del nostre món ordinari. Ras i curt: resulta que per tal de protegir-nos a tots plegats i per tal de fer prevaldre la llei i l’ordre destinats a regular el nostre món i fer-lo un món segur, els herois i els superherois es veuen obligats sovint a transgredir l’ordre i saltar-se la llei. Quelcom que, si ens posem mitològics, implica fins i tot entrar sovint en conflicte amb les més divines autoritats , i plantar-li cara a deus i deesses. Quan els humans van donar origen als herois des del món de l’imaginari fet ficció , van atorgar-los també doncs aquesta capacitat per a la transgressió que, alhora , la mateixa espècie humana que els ha creat, sap que no pot permetre’s a ella mateixa ... encara que es pugui sentir sovint temptada a fer-ho. I ja posats, també les nèmesi dels superherois han aprés alhora a revertir la lliçó que els hi han donat els seus alter egos, i a atorgar-li un nou sentit a la seva pròpia transgressió: aquí teniu com a exemple el mateix “Joker” de Todd Phillips i Joaquin Phoenix, defugint la seva condició de marginat eternament rialler , per tal de convertir-se en sagnant líder revolucionari dels eterns perdedors. Doncs ja que ens trobem en companyia del Joker, s’imposa fer una elecció similar a aquella que ja ha realitzat una de les personalitzades vessants que adopta l’heroi d’aquesta obra: vosaltres us inclineu més per la foscor de Batman, o per la llum que vol transmetre Superman? I abans de decidir-vos, tingueu en compte que tampoc aquest últim està exempt de la seva bona ració d’ombres. I tingueu en compte alhora que quan Zach Snyder va dirigir “Batman vs. Superman”, va voler que el vestit que llueix el superheroi que té en la kriptonita el seu més perillós taló d’Aquil·les, portés escrit una cita extreta de Campbell :”Allà on havíem pensat estar sols, estarem amb tot el món”.
Però què passa, quan enlloc de moure’ns per mons mitològics fabricats a Hollywood amb l’ajut de grans efectes especials, o per les pàgines d’un còmic de la Marvel dibuixat amb gran talent, el presumpte superheroi ens el trobem internat a l’àrea de psiquiatria d’un hospital al qual ha anat a parar després d’haver comés actes violents d’una extrema gravetat? Què passa quan, enlloc d’aquella dualitat ètica que tants mals de cap els hi dóna a segons quins superherois, el que tenim davant, sembla ser més aviat un cas extrem de trastorn d’identitat dissociatiu dominat per la irrupció d’una Fúria justiciera que, quan actua, ho fa sense obeir cap dels límits marcats per la llei i l’ordre ? I què passa quan , encara que en principi els nostres propis principis ètics ens obliguin a sentir repugnància per les seves accions, la Fúria ens acaba obligant a preguntar-nos en quin cas i sota quines circumstàncies , nosaltres mateixos podríem acabar enviant a fer punyetes l’ètica, i intentar posar-li remei furiós a tot allò que ni la llei ni l’ordre preestablerts, saben com posar-hi fi? I si llavors acabéssim obrint-li la porta al superheroi justicier, o buscant-lo fins i tot dins de nosaltres mateixos? I aquí és on cobra tot el seu sentit la ja esmentada sentència inscrita al vestit de Superman :”Allà on havíem pensat estar sols, estarem amb tot el món”.
Aquestes són algunes de les disjuntives que ens planteja el notable text escrit i dirigit per Marcel Clement. I aquestes són també algunes de les preguntes i dificultats a les quals s’haurà d’enfrontar la jove doctora encarregada d’avaluar el complexa cas d’aquest jove pacient , a l’hora d’emetre el seu diagnòstic. I de la complexitat del personatge analitzat , ja en deixa bona constància el seu primer desfermat monòleg. Es diria que aquí ens tornem a situar en aquella dimensió mítica dibuixada per Campbell: el cos nu de l’heroi s’aixeca desafiant per tal de proclamar la naturalesa del seu destí. I al llarg d’aquest èpic parlament amb ressons tel·lúrics, ,no s’hi pot percebre cap mena de dissociació ni de contradicció ni de dubte : totes les identitats conflueixen en un mateix destí. I estan pronunciades des d’un mateix espai, una plataforma un xic elevada per damunt del terra que es converteix, de fet , en l’espai personal d’aquest heroi i/o psicòpata malalt mental (a vosaltres mateixos us tocarà decidir). I que, amb uns pocs centímetres d’alçada, ja marca també l’altitud potser inabastable des de la qual es dirigeix tant a la doctora com a tots nosaltres aquest personatge que no necessita haver llegit Nietzsche per tal d’intentar emular l’estatura del seu superhome. Val a dir que en aquesta escena situada al primer tram de l’espectacle, hi podem reconèixer també l’excel·lent i exigent treball físic que Victòria Boixadera els hi ha demanat tant al pacient (Christian Paretas) com a la doctora (Anna Mestre). I encara que tots dos se situïn a un molt bon nivell interpretatiu, cal remarcar en especial ( per alguna cosa s’ha de ficar també pels sempre complicats camins de la multiplicitat de personalitats) la molt matisada creació que ofereix Paretas, tot mostrant-nos no ja solament la faceta Jeckyll and Hyde del seu personatge directament evocada per raons obvies (no cal que ningú altre els hi ho digui; els creadors de l’espectacle ho tenen ben assumit) , sinó també les seves altres matisades variacions de la seva personalitat. La seva fragilitat vulnerable . La seva prepotència. La seva capacitat seductora. La seva rauxa embogida. La seva matisada reflexió. La seva mirada infantil de nen enlluernat pels herois de ficció, i la seva mirada desafiant de justicier que sap millor que cap de nosaltres el venjatiu desig de justícia justiciera que s’amaga dins nostre. . En aquest sentit, cal dir que potser a la psiquiatra , d’altra banda molt ben encarnada per Mestre , li manca una mica de backstage propi: tot el que sabem d’ella, ho sabem només a partir de la seva relació amb el pacient, i amb un tercer personatge que, malgrat trobar-se físicament absent de l’escenari , acaba jugant un paper definitori en aquest combat que s’estableix entre la transgressió justiciera que es presenta com a reparadora dels dèficits d’una determinada estructura social , judicial , cultural i política... i la necessitat de seguir situant en la llei i l’ordre aquella mena de fronteres que mai no es poden depassar , si volem seguir preservant allò que ens dignifica com a humans. Esclar que vist des d’una altra perspectiva, la manca de rerefons personal que ofereix la senyora doctora, també pot ser vista com una metàfora de la feblesa que tots i totes podem mostrar en un moment determinat, a l’hora de defensar una mena de valors que malgrat la sòlida estructura que poden mostrar des del raciocini, potser no poden resistir un fort cop de vent arribat des del terreny de les emocions que més tocats ens poden deixar. I per això mateix, també aquest un xic difós rerefons es posa d’alguna manera al servei del concepte general d’un text que ( i això, és d’agrair) se n’està molt d’emetre sentencies que ens facin tornar a casa amb la tranquil·litat que dóna saber que t’has posat un cop més de banda de la reglamentària correcció política, per tal d’obrir-se a una mena de debat molt més inquietant. Però també , molt més ric en possibilitats. En aquest sentit, té molt sentit que el muntatge (que sap extreure-li totes les possibilitats al seu limitat espai escenogràfic, i crear potents atmosferes mitjançant la seva utilització de les llums) tanqui un cercle potser impossible de tancar, i acabi tot repetint amb diferents veus les mateixes paraules que vas escoltar a l’entrar a la sala. Ara, després del que acabes de veure, aquestes paraules cobren el seu veritable sentit.
