Tothom necessita certeses per construir-se el seu jo. Ha de gravar moments de la vida que van dignificar un canvi de rumb, una decisió de prendre un camí i no un altre en un creuament. Pel protagonista d'aquesta Avinguda Nacional, Vandamm (Josep Julién) va ser catàrtic haver estat el primer que va aixecar el puny en la manifestació (fins llavors pacífica) de la revolució de vellut, a Praga, el novembre del 1989. Aquella baralla va desembocar, gràcies a un estat afeblit per no poder respondre a les necessitats mínimes de la població, en la fi del comunisme a Europa, amb la caiguda també del Mur de Berlín.
La proposta de Martí Torras s'escapa de l'èpica (intel·ligentment) i també fuig d'una interpretació realista. Perquè els personatges són els que Vandamm llegeix al seu cervell: Una mentalitat simple, primària, de solucions dràstiques feixistes. En què sempre té a punt les ganes de brega i l'abús negres, dones, homosexuals... Julien torna al personatge dels móns baixos, antiheroi, i caigut en desgràcia com aquell preciós El bon lladre. Patrícia Bargalló fa el paper de la dona empoderada, que el protagonista adula però que alhora també menysprea pel sol fet de ser dona. Babou Cham és el pare, una referència clau (ell va aixecar el país, reconeix Vandamm) però alhora s'hi enfronta per erigir-se com a nou gall del corral. Les escenes són estàtiques només trencades pel contrast coreogràfic de la violència.
Una altra idea suggerent de la peça és convertir el públic en membres de la manifestació amb un simple joc (que l'espectador es troba a la butaca, només seure-s'hi). L'espai sonor i la il·luminació (un punt desconcertant, però que atrapa l'escena) acaben de confluir en aquestapeça un punt onírica, però amb molts deixos de pattisme. Perquè el personatge és un perdedor que va viure enganyat tota la vida: es va fer el milhomes i, passat el temps de fortalesa, incapaç d'adaptar-se i de construir conjuntament va caure a la paperera de la història. Avinguda Nacional serveix una representació que deixa estranyament fred el públic, tot i intervenir-hi puntualment. No s'empatitza prou amb el protagonista; i es desaprofita la manifestació per a què tothom pugi al carro de la història.
El director admet que va triar l'obra de Jaroslav Rudiš de casualitat per a un encàrrec de la Beckett; només llegint dues escenes. La lectura dramatitzada va fer veure que la tria havia estat molt apropiada perquè era molt fàcil associar la revolució de vellut de Praga amb les manifestacions 11S i el referèndum de l'1-O. Sense necessitat de fer cap picada d'ullet, l'escena té molt de mirall d'un passat col·lectiu a Catalunya, avui. En realitat, és indiferent qui va donar el primer cop a la revolució de vellut (o de quin bàndol) que va donar validesa a aquella acció violenta va ser que, al darrere hi va haver un poble que ho va patir fins que va dir prou. Amb suficient contundència com per fer caure un sistema polític carregat d'arbitrarietats. Aquesta Avinguda Nacional seria només un desperdici (una memòria desenfocada) d'aquell passat de Praga, i d'Europa. L'espai sonor és, segurament, el material que excel·leix més en tota la peça, amb una delicadesa oportuna. I integrant el músic (Oriol Roca) a l'obra com si fos el fill de Vandamm, que composa un partitura pel seu pare, en realitat un desolador Rèquiem a la incomprensió.
