Hitler li va salvar la vida. Bé: potser no tant. Però quan es tracta d’en Vandam, cal creure’s les coses tal i com ell te les l’explica, perquè si el contradius , et jugues que es vagi posant calent i t’acabi regalant un bon cop de puny. Al cap i a la fi, estem parlant de l’anònim heroi que el 17 de novembre del 1989, quan el poble va ocupar la gran Avinguda Nacional de Praga en la qual venen a confluir sempre les manifestacions històriques- també la Primavera de Praga va tenir aquí un dels seus grans escenaris-, li va engegar el primer cop de puny a un policia. O potser va ser a l’inrevés ?
En qualsevol cas, aquest Vandam que si es fa dir així és per la seva admiració envers aquell altre Jean-Claude van Damme tan donat també a engegar mastegots, és tot un personatge. Un personatge , d’altra banda, d’aquells que no cal viatjar cap a Praga per trobar-te’l qualsevol matinada a un bar d’aquests en els quals el mostrador regalima fracàs, i la clientela acumula històries reals o inventades en les quals resulta difícil reconèixer una engruna d’esperança. Bars com ara el Severka, la segona ( per no dir la primera) llar d’aquest Vandam que protagonitza la novel·la que Jaroslav Rudis – un dels autors més aclamats de la República Txeca- va publicar l’any 2013. I que des de llavors, ha estat ja objecte de diverses adaptacions escèniques, i d’una versió cinematogràfica crec que inèdita encara a casa nostra.
Vandam, repeteixo, és tot un personatge. Un personatge incòmode, matusser, violent, tirant a feixista encara que ell ho negui, desagradable, fantasiós, patètic, fanfarró, d’aquells amb els quals, a primera vista, no et vindria de gust ni creuar quatre paraules. Però alhora, un personatge ben construït al qual el seu autor li va trobant racons en els quals hi pots reconèixer la feblesa oculta darrera la façana de l’arrogància , la solitud, el desemparament, el punt de tendresa, la marca esferidora d’una infància que fa mal i que s’ha convertit en aquell escenari vital del qual no hi ha forma d’escapar. Els blocs de pisos aixecats en part pel pare fatxenda permanentment adobat en alcohol, i el bosc ple d’invisibles animals salvatges pel qual es passeja el fantasma d’una mare eternament carregada amb les borses de la compra, formen també part d’aquest paisatge.
Vandam es dedica ara a pintar sostres i terrats. I al bon muntatge de Martí Torras Mayneris , la Sala de dalt de la Beckett- que sempre ha mostrat orgullosa el seu despintat aspecte fruit en realitat de l’acumulació de moltes capes de pintura – es transforma en un espai a punt de ser pintat , i amb algun que altre punt de degoteig. Fins i tot les begudes del bar Severka adquireixen l’aparença de pots de pintura o recipients d’aigua ras. El director reserva això sí un espai per a que el músic Oriol Roca pugui complementar o fer de contrapunt de les paraules d’en Vandam exercint ell sol com a diversificat instrumentista encarregat també de tenir un simbòlic paper mut dins la narració. Una narració en la qual Patrícia Bargalló i Babou Cham exerceixen com a efectius comparses. Però que domina de cap a peus Josep Julien, en un brillant exercici interpretatiu que comença potser una mica massa abruptament, però que ben aviat agafa el ritme precís per tal d’explorar totes les vessants d’aquest a primera vista tan monolític personatge. Com deia una crítica referint-se a la novel·la original, som davant d’un text que convida a experimentar “dos sentiments extrems: el disgust i l’entusiasme. El primer, estaria causat pel sistema de valors del seu protagonista. El segon, per la brillantor amb la qual l’autor va capturant de forma gairebé documental la seva desolació”. Una desolació que, extrapolant, en té també molt de comentari de la desolació general que pot sentir tota una comunitat i tot un país quan mira cap en darrera cap aquell 17 de novembre, i es pregunta què en va quedar de les esperances que omplien llavors l’Avinguda Nacional. Entre les ombres i els sobtats canvis de llum que crea el notable disseny lumínic dissenyat per Gane Gil, hi podem reconèixer el punt simbòlic que presenta també aquest Vandam que, quan més l’escoltes i el veus, més teu et fas, encara que et separin d’ell distàncies siderals.
