Quan algú comença a explicar una història dient que Hitler li va salvar la vida, córrer el risc que l’interlocutor s’escandalitzi, el critiqui o el ridiculitzi. Està clar que qui diu això, més enllà que ho pensi o no, el que busca és una provocació. Quan Josep Julien es treu la caputxa i li diu això al pianista que toca a un costat de la Sala de Dalt de la Beckett, ràpidament tracta de fer-se entendre. Però el cert és que a ell Hitler no li va fer res. Sols és un vell fantasma que Vandam ressuscita. Vandam no és Van damme, tot i que també és un dels seus grans referents com a guerrer que és. A Vandam la vida li ha donat unes quantes lliçons i ell es mor de ganes de tornar-ne unes quantes. Vandam és el protagonista d’aquest quasi monòleg que Jaroslav Rudis, autor txec ha escrit dins del projecte internacional de creació escènica Fabulamundi.
Rudis és un autor txec prolífic i reconegut amb una formació dramatúrgica molt germànica. Sap posar el dit a la nafra de les ferides que la Vella Europa. La concepció de Vandam és el d’un home que es creu un guerrer al servei d’una sèrie de causes perdudes que s’emmirallen en un patriotisme exacerbat. Vandam és nazi, tot i que diu que no ho és, o,si ho és, potser sols una mica. Però ell prefereix dir que quan alça el braç dret, fa la salutació romana. També parla de com els russos van fer front la invasió de l’exèrcit de Napoléo o de com els txecoslovacs van lluitar contra i amb Àustria durant la Primera Guerra Mundial (i alguns en van sortir victoriosos). És un home nostàlgic, que el present miserable en què viu sols el pot fer passar amb cervesa gola avall al bar Severka, mentre espera l’oportunitat de barallar-se amb algú que tingui ganes de gresca.
Rudis escriu una història plena de fantasmes, els més personals i íntims i que teixeixen els moments més dramàtics del protagonista i aquells grans fantasmes que han format la història d’Europa i que malauradament continuen tenint massa presència als països, a les ciutats i sobretot a les barriades més perifèriques, com és el cas. Al mateix temps, Duris remou les consciències recordant la Revolució de Vellut de 1989 que va acabar amb el règim comunista. Situa Vandam en la revolució, a primera línia. Diu que ell va ser el qui va encendre la metxa, el que primer va pegar. És un fet que amb falsa modèstia tracta d’ocultar, però pel que se sent orgullós. Tenint en compte que era una manifestació basada en la No-Violència sorprèn l’alegria amb què ho anuncia. I aquest és el misteri que vertebra la història de vida d’aquest entranyable animal.
Precisament no és Vandam amic dels animals. I encara menys dels animals salvatges del bosc. De fet, el bosc. Oh, el bosc. El seu pare mirava el bosc amb temor i ell també. El reflex del seu pare es manté en ell a través d’algunes de les seves últimes paraules. No deixis que mai ningú et trepitgi. Un lema que apel·la a la violència intrínseca, doncs Vandam ha cregut sempre que en el seu barri sols un es pot fer valdre a través dels punys. I el bosc que significa tot allò místic, estrany, allò que el seu pare i els seus descendents no han estat capaços d’enderrocar per construir-hi més blocs, és un forat negre que l’acabarà xuclant. Però l’anima del guerrer encara tindrà una última oportunitat per de manera grotesca acabar provocant la classe més benestant.
Duris té un ferm aliat en Martí Torras, el director que junt amb Josep Julien, Patricia Bargalló, Babou Cham i el músic Oriol Roca mostra en tota la cruesa i violència la història. L’obra respira amb un ritme tallant, on les paraules de Julien s’escupen, la dicció s’embarbolla en moments, però en altres reprèn la calma, busca els silencis per tornar a l’explosió de la violència dels mots i la mirada. La violència física funciona perquè és coreografiada, però no en excés. S’intueix més que no es representa.
Un dels encerts de la proposta de Torras és la relació entre Vandam i el músic Oriol Roca (multiinstrumentista que tant et toca el piano com el contrabaix). Vandam es dirigeix en tot moment amb ell com alliçonant-lo, incitant-lo a què es prepari físicament per poder clavar pallisses a aquell qui s’enfronti a ell. La percepció és que la figura que encarna el músic en la ment de Vandam podria ser qualsevol de nosaltres, però no és tant el que diu sinó com ho diu el que demostra una actitud sospitosament paternalista. I així és quan cap al final de la història confessa que aquell noi a qui ha estat masegant és el seu fill i el destinatari de tota aquesta història de vida. Mentrestant, Oriol Roca acompanya les paraules i les coreografies amb una partitura solemne, trista, però també enèrgica quan ha de marcar el ritme de les baralles.
Amb tot això, qui s’emporta les màximes ovacions és Josep Julien qui presta tota la seva presència física per representar la repressió i la violència d’aquest fill de puta feixista. Julien és el qui porta el ritme de l’obra i, si bé hi ha moments en què es podria haver retallat una mica el text, aconsegueix mantenir la tensió emocional. Darrere seu Babou Cham s’encarrega de donar gravetat fantasmagòrica al pare de Vandam i de representar Congelador, l’amic de batalles i birres. I pel que fa a Patrícia Bargalló, aporta la seva presència i el seu moviment per transmetre el caràcter dur a Lucka, la noia del bar de ferms ideals. Torras ha trobat en aquest quartet l’equip ideal per explicar totes les misèries de Vandam, un antiheroi que molts encara voldrien veure com un heroi.
