Si esteu familiaritzats amb el tema ja sabeu que hi ha racons de la muntanya de Montserrat des dels quals , amb una mica de sort, potser pots arribar a presenciar l’albirament de vet a saber quines criatures físiques o immaterials, arribades de vet a saber quina mena de mons tangibles o intangibles , ubicats a vet a saber quina mena d’universos en expansió o quànticament paral·lels; qui hagi vist la sèrie “La mesías”, ja sap del que parlo. Però, i sense posar en dubte (déu nos en guard, si hi ha algun déu!) aquesta mena d’albiraments, no seria estrany que aquestes presències , a l’hora de fer-se presents , busquessin un racó més íntim i menys concorregut que la muntanya on resideix la nostra més socarrimada i protectora imatge de la sempre verge Maria. Què me’n dieu, per posar un exemple, de La Mussara? I ara no descarto que, com em passava a mi mateix fins fa quatre dies (vergonya m’hauria de donar!) , us enganxi amb el pas canviat, i us esteu preguntant també ara mateix de quin català indret us estic parlant.
Doncs bé, fem primer una petita classe de geografia sociològica o de sociologia geogràfica (cadascú que triï l’opció que li sembli més adient). La Mussara és una despoblada població situada a la serra que porta el seu mateix nom, que forma part de les muntanyes de Prades i des de la qual, segons la sempre infal·lible viquipèdia ( com jo no l’he visitada mai, tampoc estic en condicions de desmentir-ho) es gaudeix d’una impressionant vista del Camp de Tarragona. És possible que sigui aquesta vista, la que pot atreure els visibles o invisibles ens arribats de vet a saber on que enlloc d’enfilar cap a Montserrat, decideixin que en aquest paisatge es sentiran molt més tranquils i segurs. Però si vosaltres us animeu a fer la visita (cosa que no dubto, donada la curiositat que us pot haver despertat l’espectacle que ara aterra com un ovni a LaPerla29 després d’haver abduït Oriol Broggi) , el que us trobareu serà vuit edificacions pràcticament en ruïnes , d’entre les quals només l’església es troba en condicions de transmetre una imatge aproximada del que havia estat aquest lloc, quan encara gaudia d’una humil però solida materialitat. Al cap i a la fi, res d’extraordinari: tant el nostre territori com d’altres territoris propers, en van plens a vesar de despoblades poblacions fantasma condemnades no solament a l’extinció física, sinó també a aquella altra mena d’extinció que , un cop morts els últims testimonis, fa que la memòria d’allò que una vegada va ser un nucli urbà tan petit com vulgueu però també tan viu com la més gran de les urbs, no sobrevisqui ni en forma de difuminat record.
I malgrat tot, aquí tenim dos joves i tossuts intèrprets i creadors escènics que , enlloc de cercar paisatges més ansiosament buscats a Instagram , han decidit muntar una escala d’aquelles que no te les acabes mai, agafar una antena d’aquelles que des de la seva senzillesa tirant a analògica et poden capturar la senyal vinguda des de galàxies tan remotes que ni George Lucas s’ha aventurat a explorar-les , i presentar un espectacle d’aquells que els programadors no saben on ubicar exactament, perquè escapen als paràmetres dins dels quals acostumem a donar-li cabuda a tot allò que produeix l’activitat escènica. Donat que quan entres a les estàncies més teatrals de la Biblioteca de Catalunya, ja saps que aquí la sorra és un material tan versàtil que tant et pot fer sentir a l’orient com a l’occident com a qualsevol altra territori real o imaginari que cap punt cardinal sabria on situar, no és estrany que aquest cop la sorra t’evoqui els colors de la Mussara, encara que no hagis gaudit mai d’ells. I tampoc és gens estrany que , entre la sorra, la proposta que ens presenten l’Eduard i l’Oriol ens evoqui les textures geogràfiques impossibles de visitar d’aquell altre indefinit territori teatral en el qual un parell de personatges que podrien caure en la desesperació sinó fos perquè han optat per seguir esperant allò que pel quesembla no arribarà mai, acudeixen dia sí i dia també i des de fa dècades a una trobada amb Godot que mai no es materialitza ( o potser caldria escriure “que mai no es materialitzarà?” Bé: tot és una qüestió de fe) . Entre les ruïnes de La Mussara resulta gairebé inevitable reconèixer la constant absència constantment present de Beckett , mentre els dos integrants de la companyia La Rara que van concebre aquesta proposta com un exercici final de carrera dels seus estudis a l’Institut del Teatre, en ofereixen una bona mostra tant del seu potencial escènic, com de les limitacions que encara presenta aquest potencial. I és que l’Eduard , l’Oriol i el saxofonista que passava per allà i del qual no us diré res més per tal que vosaltres mateixos ho descobriu , fan al llarg dels seixanta minuts de la seva proposta una engrescadora exhibició de les seves aptituds físiques, les seves evidents qualitats interpretatives potser en alguns moments encara una mica per polir i, fins i tot , de les seves possibilitats vocals a nivell musical, mentre s’engresquen tot deixant-nos anar diàlegs ruralment beckettians que, no sé per què (potser per aquella barreja entre la fisicitat circense i el diàleg poca solta que mantenen Blai Mateu i Camille Decourtye quan li donen a la xarrameca) ,en algun moment em van fer pensar també en Baró d’Evel. En aquests diàlegs una mica necessitats encara de més elaborada dramatúrgia ,tant hi cap una evocació a les virtuts magnèsiques de la centenària dietista Ana Maria Lajusticia ( que en pau descansi; el seu decés es va produir just la setmana anterior a l’estrena barcelonina d’aquest espectacle) com una anàrquica dissertació sobre els mals que origina la comunicació via WhatsApp, necessitada també potser d’un millor acabat escènic. Però per damunt de tot, s’imposa el perill de soledat al qual s’enfronta aquest tàndem que resideix en un territori desèrtic, mentre espera rebre senyals de vida arribades d’un indefinit indret capaç d’albirar-los i donar-los aixopluc. I cabrem tots plegats, a la mateixa nau espacial? De moment, el que s’imposa és que l’Eduard i l’Oriol tinguin cabuda al nostre territori escènica, encara que la seva creativitat requereixi encara una mica més d’afinació.
