“I al principi, era
la paraula. I la paraula, era Déu”. Així comença
l’evangeli segons Sant Joan; probablement , l’evangeli que més intensament
remarca la humanitat de la figura de Jesús: no per res li va inspirar a Bach la
més sublim de les seves passions musicals, i li va inspirar alhora al marxista
Pasolini la més humana de totes les pel·lícules que s’han filmat mai sobre aquest misteriós personatge de polèmica
identitat i existència al qual anomenem Jesuscrist.
Doncs no. Resulta que al principi, només era
el silenci. Quelcom comprensible: abans de la creació, inevitablement només
podia existir el no res del no creat. Quan , fa més d’una dècada, Anne Teresa
de Keersmaeker i Salva Sanchis es van apropar per primer cop a aquesta
excepcional mostra d’equilibri entre la més estructurada de les partitures i la més lliure de les
improvisacions que és l’enregistrament d’ “A Love Suprem” creat per John
Coltrane l’any 1964, ho van fer prescindint del silenci. I això que la
Keersmaeker l’ha tingut sempre molt en compte al seu treball coreogràfic, com
demostra el fantàstic fragment inicial de la seminal coreografia de “Rosas
Danst Rosas”. Però ara que l’Anne Teresa i en Salva han recuperat aquell
treball conjunt donant-li una nova dimensió, canviant el color blanc de
l’original per l’intens negre amb el qual ara es presenta, i substituint les
dues parelles mixtes de llavors per un quartet exclusivament masculí, ara sí
que el silenci – un silenci d’aquells que ho diu tot; el déu de la creativitat
s’amaga sovint sota aquestes aparences tan discretes - ocupa el primer segment
d’aquest extraordinari retorn als sons d’un amor suprem que Coltrane va
transformar en suprema música . I el silenci que s’inicia amb el moviment
preparatori dels quatre cossos que actuen com instruments i al qual segueixen
els minuts de concentrada intensitat als quals es lliura Thomas Vantuycom – a ell li tocarà precisament exercir com a saxo tenor i transformar-se en el
Coltrane de la vetllada- , marca per complert la dinàmica del que estem veient.
No és pas la música la que dóna lloc al
moviment . I el moviment, no funciona
tampoc com a complement de la
música. És allò tan intens que passa al
llarg del silenci – i que evidentment, connecta del tot amb l’experiència
espiritual que va viure el mateix Coltrane quan va sentir la llum interior que
el va fer deixar de banda les seves addiccions i iniciar el procés vital que el
portaria fins a aquest cim absolut de la història del jazz en particular i de
la música en general que és “A Love Suprem”- el
que origina la música . I aquí la música no funciona com a motor de la
coreografia, perquè aquesta forma un tot amb la música. No és altra cosa que la
seva visualització física, la materialització d’allò que els instruments
transmeten com a experiència metafísica . I els solos, els quartets, els trios
i els duos que es van creant a l’escenari de la mateixa manera que es van
creant al llarg dels trenta minuts llargs – tot i que es fan curts- de
l’enregistrament, no són ni es presenten com a exercicis de virtuosisme (
malgrat ser-ho alhora de forma aclaparadora) , sinó com a capítols integrats en
un mateix intens – i joiós - moviment. Tant
sa val que un o una, no
comparteixi la mateixa il·luminació que va sentir Coltrane; una il·luminació
espiritual en la qual convivien barrejades les arrels cristianes familiars amb
les influències islàmiques que començaven a deixar petjada a la comunitat
afroamericana dels anys 60 . El que importa de debò és la capacitat de generar
emoció i de connectar amb el nostre substrat més íntim que posseeix aquesta
música. I el que importa de debò és la
forma com aquest quartet de ballarins extraordinaris guiats per Coltrane, de
Keersmaeker i Sanchis , converteix en matèria física l’emoció que transmeten
aquestes notes. Pel que a mi fa, us puc assegurar que van saber com arribar
fins el moll de l’os.
