A Love Supreme

informació obra



Intèrprets:
José Paulo dos Santos, Bilal El Had, Jason Respilieux, Thomas Vantuycom, Inga Huld Hakonardottir
Producció:
Rosas
Autor:
Salva Sanchis
Sinopsi:

A Love Supreme és un quartet coreografiat per Anne Teresa De Keersmaeker i Salva Sanchis en què quatre intèrprets ballen al ritme de la peça musical de John Coltrane que dona nom a l’espectacle, una obra cabdal del jazz del segle xx. D’A Love Supreme emergeix una expressió lliure altament intuïtiva d’estructures musicals basades en el blues, unes estructures de factura més aviat poc complexa. L’obra és coneguda per l’exploració que fa de la tensió entre la complexitat i la simplicitat tonals i rítmiques, una exploració que té traducció literal en l’espectacle de dansa: els coreògrafs conjuguen materials resultants de la improvisació i la composició, entreteixint-los i integrant-los els uns amb els altres.

Amb un nou repertori de joves ballarins, De Keersmaeker i Sanchis han reelaborat A Love Supremeper convertir la peça en un espectacle de llarga durada.

Rosas és la companyia que Anne Teresa De Keersmaeker, coreògrafa i ballarina, va fundar Rosas el 1983, esdevenint una referència mundial de la dansa; va fundar la prestigiosa escola P.A.R.T.S, per la qual han passat destacats ballarins i coreògrafs, com Salva Sanchis, que col·labora amb De Keersmaeker. Presentem al Mercat la seva darrera col·laboració i ho emmarquem dins d’una constel·lació on també podrem veure una de les peces de culte de Rosas a l’inici de la temporada, Rosas danst Rosas, i una creació en solitari del mateix Salva Sanchis.

Crítica: A Love Supreme

07/05/2018

Quan el silenci, la música i la coreografia formen un tot excepcional , i l'espiritualitat es torna matèria física.

per Ramon Oliver

“I al principi, era la paraula. I la paraula, era Déu”. Així comença l’evangeli segons Sant Joan; probablement , l’evangeli que més intensament remarca la humanitat de la figura de Jesús: no per res li va inspirar a Bach la més sublim de les seves passions musicals, i li va inspirar alhora al marxista Pasolini la més humana de totes les pel·lícules que s’han filmat mai  sobre aquest misteriós personatge de polèmica identitat i existència al qual anomenem Jesuscrist.

Doncs no. Resulta que al principi, només era el silenci. Quelcom comprensible: abans de la creació, inevitablement només podia existir el no res del no creat. Quan , fa més d’una dècada, Anne Teresa de Keersmaeker i Salva Sanchis es van apropar per primer cop a aquesta excepcional mostra d’equilibri entre la més estructurada  de les partitures i la més lliure de les improvisacions que és l’enregistrament d’ “A Love Suprem” creat per John Coltrane l’any 1964, ho van fer prescindint del silenci. I això que la Keersmaeker l’ha tingut sempre molt en compte al seu treball coreogràfic, com demostra el fantàstic fragment inicial de la seminal coreografia de “Rosas Danst Rosas”. Però ara que l’Anne Teresa i en Salva han recuperat aquell treball conjunt donant-li una nova dimensió, canviant el color blanc de l’original per l’intens negre amb el qual ara es presenta, i substituint les dues parelles mixtes de llavors per un quartet exclusivament masculí, ara sí que el silenci – un silenci d’aquells que ho diu tot; el déu de la creativitat s’amaga sovint sota aquestes aparences tan discretes - ocupa el primer segment d’aquest extraordinari retorn als sons d’un amor suprem que Coltrane va transformar en suprema música . I el silenci que s’inicia amb el moviment preparatori dels quatre cossos que actuen com instruments i al qual segueixen els minuts de concentrada intensitat als quals es lliura Thomas Vantuycom – a ell li tocarà precisament exercir com a saxo tenor i transformar-se en el Coltrane de la vetllada- , marca per complert la dinàmica del que estem veient. No és pas la música  la que dóna lloc al moviment . I el moviment, no funciona  tampoc com a  complement de la música.  És allò tan intens que passa al llarg del silenci – i que evidentment, connecta del tot amb l’experiència espiritual que va viure el mateix Coltrane quan va sentir la llum interior que el va fer deixar de banda les seves addiccions i iniciar el procés vital que el portaria fins a aquest cim absolut de la història del jazz en particular i de la música en general que és “A Love Suprem”- el  que origina la música . I aquí la música no funciona com a motor de la coreografia, perquè aquesta forma un tot amb la música. No és altra cosa que la seva visualització física, la materialització d’allò que els instruments transmeten com a experiència metafísica . I els solos, els quartets, els trios i els duos que es van creant a l’escenari de la mateixa manera que es van creant al llarg dels trenta minuts llargs – tot i que es fan curts- de l’enregistrament, no són ni es presenten com a exercicis de virtuosisme ( malgrat ser-ho alhora de forma aclaparadora) , sinó com a capítols integrats en un mateix intens – i joiós - moviment. Tant  sa val  que un o una, no comparteixi la mateixa il·luminació que va sentir Coltrane; una il·luminació espiritual en la qual convivien barrejades les arrels cristianes familiars amb les influències islàmiques que començaven a deixar petjada a la comunitat afroamericana dels anys 60 . El que importa de debò és la capacitat de generar emoció i de connectar amb el nostre substrat més íntim que posseeix aquesta música. I el que importa de debò  és la forma com aquest quartet de ballarins extraordinaris guiats per Coltrane, de Keersmaeker i Sanchis , converteix en matèria física l’emoció que transmeten aquestes notes. Pel que a mi fa, us puc assegurar que van saber com arribar fins el moll de l’os.