A Placer

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Arantza López
Direcció:
Labuena Compañía, Sofia Asencio
Vestuari:
Labuena Compañía
Composició musical:
Daniel Pino
Producció:
Festival TNT-Terrassa Noves Tendències, Labuena Compañía
Companyia:
Societat Doctor Alonso
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:

“Gaudir de tots els plaers és insensat; evitar-los, insensible.” - Plutarc

A Placer és fer el que ens vingui de gust, convertir-nos en Nick Cave per unes hores, dialogar arran de terra, desfer-nos a petons i transformar els records. A placer és fotre-li una hòstia a Donald Trump o una rèplica a temps. A Placer de Labuena Compañía se centra en el plaer i el contraplaer. El plaer com a motor que genera satisfacció i el contraplaer com a resistència i com a generador de dependències.

A escena, dos intèrprets es mouen entre el plaer i el contraplaer arribant a vegades a confondre'ls, a barrejar-los... Només tenen una única intenció clara: fer aquelles accions que sempre han desitjat fer sobre un escenari davant d'un públic. Un collage construït a partir de les seves pròpies experiències i les de tercers. Un relat autoficcionat on la realitat i la ficció van agafades de la mà. Un diàleg entre el cos i la paraula amb música i projeccions en directe.

Crítica: A Placer

02/10/2016

Treball honest, enfocat i crític entre l'hedonisme i la consciència dels desajustos de la humanitat

per Jordi Bordes

La Buenacompañía torna a l’escenari després del seu espectacle de carrer, tant simple com efectiu: La dona del sac. Ara, retornen a una performance en què els actors rara vegada es vesteixen de personatges i que la neutralitat dels seus rostres marca una distancia entre l’acció i la seva actitud. Han escurçat molt més el text que en l’anterior peça, Osos en el agua, extrem que els  evita caure en cacofonies dramatúrgiques poc consistents. Ara, el que exposen textualment, ho posen a escena tot seguit. 

Persegueixen el plaer des de l’animalitat i també des d’una certa mirada interior. La felicitat és poder sortir momentàniament d’un mateix i experimentar. Així es comprova com la realitat és molt més dura que les fotos que es pengen al menjador. Efectivament, el plaer és fugisser i té més consistència quan es compartit. De l’hedonisme individual es viatja a una mena de denúncia, molt suau, slow, que contrasta amb la fisicalitat d’altres treballs anteriors (la carrera de David Franch és molt extensa amb formacions com 96º o Amaranto). El cos té, però, una presencia absoluta. No només pels passatges de sexe, sinó també en una coreografia d’animiltat ballant la reflexió profunda i greu tipus Nick Cave. Hi ha un punt sorneguer evident, però ajuda a entendre, amb una música molt harmònica que l’eficiència no és una clau per accedir al plaer ni a la felicitat. I que, tot i mirar d’amagar la veritat, sempre hi haurà un racó de por a l’amenaça terrorista, a la impossiblitat de la convivència… Molt elegant.