Res no
és allò que sembla. Tres joves ballarines en un paisatge bucòlic.
Es mouen en clau festiva. La seva és una acció dinàmica amb una
coreografia (si més no en la primera part de l'espectacle) dispersa
i fútil, enjogassada i fresca. Com si fossin inconscients de la mesura dels propis actes, determinades en convertir un diumenge de
pic-nic en una experiència etèria, fugaç: instant irrepetible.
Alguna cosa així com capturar en paraules o imatges la pròpia
dansa: mots o fotogrames que se saben antecessors i posteriors al
propi gest. Que mostrant aquell moment, amaguen passat i futur.
Oculten veritats i intencions.
Queda
inaugurat així el Sâlmon 2015, festival singular en la programació
del Mercat de les Flors i organitzat per la Fàbrica de Creació El
Graner: dansa i moltes coses més. Com si es tractés d'una balança
on en un plateret s'hi arrengleren discursos diversos, llenguatges
híbrids, narratives no convencionals. I a l'altra costat el
moviment. Difícil equilibri, naturalment. En qualsevol moment pot
quedar descompensat el pes. I sempre cau el més dèbil.
Així
passa aquí: “A Posto” és només un miratge, un joc
espai-temporal on les peces del trencaclosques es van dispersant. Hi
apareixen elements que no concorden. Es convida l'espectador a trobar
sentit, enmig d'una proposta que poc a poc va perdent força en el
ball per guanyar-la en altres expressions. Fins i tot amb text. Tota
la segona part de l'espectacle és un anunci d'un final inesperat que
es consumeix amb delit i s'espera amb impaciència. És sensacional
com la companyia va traslladant aquell paisatge bucòlic i femení,
en un de terrenal. Aquí rau el major interès de la peça: en una
invitació franca, intel·ligent i sense limitacions per a què el
públic faci seva aquesta narrativa en clau de distòpia temporal.
Passa,
però, que quasi no ballen més en aquesta segona part. No és que això
sigui pas un problema, és clar! No almenys per als bons amants del
teatre, sempre àvids d'obertura de llenguatges, d'accions que
travessen i trenquen límits, de les moltes maneres com el cos
s'expressa. Però no sé si el silenci del gest és suficient com per
incorporar aquesta obra en un festival que, a priori, és de dansa.
L'equilibri és difícil. Cal que en siguem conscients. Haurem
d'esperar què passa durant la resta del Festival.
Mentrestant
escollir aquest espectacle per a l'obertura, amb una factura general
brillant, unes ballarines/actrius de magnífic accent i una història
tan sorprenent, és un avís: el Sâlmon ha arribat a la ciutat.
Gaudiu-lo! No tindreu gaires oportunitats de veure treballs com
aquest.
