Adiós a la infancia, una aventi de Marsé

informació obra



Autor:
Juan Marsé
Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Oriol Broggi
Composició musical:
Jaume Sisa
Direcció Musical:
Jaume Sisa
Escenografia:
Sebastià Brosa
Text:
Andreu Jaume (selecció de textos)
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure, La Perla 29
Intèrprets:
Jordi Figueres, Oriol Guinart, Mar del Hoyo, Xicu Masó, Jordi Oriol, Carles Pedragosa, Alícia Pérez, Xavier Ricart, Marc Serra, Jaume Sisa, Juan Marsé (veu en off)
Músics:
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Roc Mateu
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Àngels Salinas
Vídeo:
Francesc Isern
Sinopsi:

Voldria que aquest fos un espectacle que no pretengués ser fidel a cap trama de Marsé sinó que transités pel seu món. Anar d'un personatge a l'altre, saltant de llibre en llibre i buscant nexes d’unió, contradiccions, paral·lelismes, personatges, veus... Explicar el món de Marsé utilitzant allò propi del teatre, els actors que apareixen a l'escenari, fantasmes que han quedat per sempre atrapats d'alguna manera en aquest espai màgic i real de la ficció. L'espai és el Teatre Lliure de Gràcia, aquell espai que abans era la Cooperativa La Lleialtat, allà on el jove Marsé havia anat a algun ball un diumenge a la tarda i des d'on podria haver imaginat la mirada i l’explicació del món que havia d’aparèixer més tard...


Crítica: Adiós a la infancia, una aventi de Marsé

12/12/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Oriol Broggi torna al món oníric que ja va dissenyar en el "28 i mig" fent una aproximació a Fellini. Però aquest univers que abasta, amb una dramatúrgia molt intel·ligent de Pau Miró, retrata una Barcelona que va ser la de tots, la dels perdedors, la de la misèria, la de les contradiccions, la de les pors i la fatxenderia. I la de la infància. Les aventis de Marsé, en definitiva. Aquell món d'imatges suggerents, captivadores, ara fan olor a pixat, a bates desgastades, a feines ingrates per a la supervivència.

És molt encertat no encaparrar-se en pasar una obra literària específica, si no en anar barrejant els personatges litearis de Marsé creant un referent nou i alhora ben reconeixible del mapa emocional de l'escriptor que també, de jove, havia ballat a La lleialtat, en el mateix espai que avui és l'escenari del mateix muntatge. La presència de Sisa, que podia ser un contrast massa galàctic, esdevé nostàlgic. En part, perquè, amb una perruca, marca de l'època, és el cantant de l'orquestrina Sensación. Però també perquè quan rescata les seves cançons més antigues, sense arribar a coincidir amb l'època més grisa de la primera Barcelona franquista, sorgeix un Sisa nostàlgic, un  fil de veu que acompanya a la perfecció unes interpretacions excel·lents, amb matisos de tendresa, joc, però sobretot, cinisme, desengany, esperança ofegada. 

Mereix ser l'èxit de la temporada perquè ha sabut conciliar universos paral·lels amb una sensibilitat notable, que aconsegueix introduir al públic a una montanya russa d'emocions, i saber riure's del Pijoaparte i de l'obsessió sexual del Tetas però descobrir la ingenuïtat de Ringo (genial Oriol Guinart) i el seu primer amor.