Un dels perills més grans de l'escena és que el públic es perdi en un gir imprescindible del relat. Un dels reptes principals del surrealisme és que tothom pugui comprendre d'on sorgeix cada traç que es distancia del realisme, del figuratiu estàtic. Adrenalina, de La Cítrica, planteja una situació explosiva: el retrobament (potser la declaració del trencament total) d'un home i una dona en un restaurant. Representa un programa de televisió que busca les discussions per a ampliar-les a totes les pantalles de les llars. La discussió en un espai públic es fa incòmoda per la sensació estranya de ser observat. És una conversa ajornada, ara ja, impossible de fintar. En un espai neutre, lluny de les obligacions domèstiques diàries es convoca la tempesta com una dana implacable.
La parella preferiria un espai més tranquil. Però es troben en un tast de platets inacabable. Que interromp un cop i un altre les disquisicions. Que trenca la línia argumentativa dels personatges i també la línia argumental de l'espectador. Com en el minimalisme culinari tanta disgregació i girs gustatius acaben desorientant el gp's més fi. Se sobreposen històries que remeten a personatges diferents. Com la de la nena petita que persegueix el cosí adolescent. Com la del jove que somia no avorrir-se mai, però que imagina un estiu tranquil amb els amics a la platja. Com la de l'accident que tot ho trenca. Com en els contes de por, cada detall té el seu precís raonament, però costa percebre'ls com a espectador. Els personatges vesteixen camisa blanca per anar a un sopar elegant i banyador O shorts que il·lustra aquelles idíl·liques vacances.
En el joc d'imaginar dels joves amb la vida al davant s'enfronten els records d'aquestes mateixes persones quan ja han superat l'equador vital. Pocs cops coincideix el desig amb el record. Però, sovint, la memòria selectiva permet que s'hi apropin al màxim. Deu ser un mecanisme d'autodefensa de la consciència. Aclapara el buit, l’ensopiment, el saber-se esclau d’una vida rutinària. La interpretació de Montse Folgado i de Jordi Samper porta l’accio al límit de la velocitat. Els personatges fugen de les seves ombres. Es refugien en els records amables o en la imaginació que procuri ferir l’adversari.
El text d'Elisenda Coll fa com l'aigua: pot baixar veloç com una torrentera avançant imparable el relat, o quedar-se aturada en els meandres de la fantasia, d'imaginar futurs tràgics o feliços, indistintament. El que sobta més és el retrat de la dana a València en un text escrit el juny del 2023: "Imagina’t que cau un edifici. Que tremola la terra (…) Que plouen cotxes. (…) Imagina’t que no hi ha menjar. Tothom es baralla. Que no hi ha oxigen. Tothom s’ofega."
"Tant de bo no ens haguéssim conegut", arrenca la conversa aparentment educada a la taula del restaurant. Roland Schimmelpfennig va imaginar una situació semblant. Una dona s'apareixia al seu antic xicot 20 anys més tard, exigint-li que complís amb la promesa d'amor etern. La demanda inesperada implica deixar la dona i els fills per la xicota amb la que van deixar de veure's. Les promeses romàntiques les carrega el diable. Coll pretén retratar la por a l’avorriment, a escapar-se de la buidor de la soledat. I en aquesta fugida, sovint apareixen plats trencats que afecten a terceres persones. Hi ha un univers que ha quedat massa domiant per la tempesta, les idees sobresuten puntualment enmig d'un fangar després de l'enèssima riuada.
