Ágape. Patricia Caballero

Dansa

informació obra


Creació:
Patricia Caballero
Sinopsi:

En aquesta creació, Déu i la carn es casen. Se celebra un amor irresistible entre allò que és patètic i allò que és miraculós. El vici i la virtut són els convidats d’honor.

Cossos, veus i cordes tibants se submergeixen en jocs simbòlics i ritus de pas, remenant entre la puresa i la impuresa, la glòria i la purga. Patricia Caballero, ballarina i directora d’escena, juntament amb dos grans músics, Raúl Cantizano i Beñat Achiary, obre amb aquest treball una conversa cara a cara amb l’inconscient per tal d’expiar els llegats desfasats i heretar les autèntiques perles. A còpia de sacsejades, morts i somnis, es pariran les noves realitats.

Aquesta creadora suma 33 anys de relació amb la dansa. Ha estat un camí de profund estudi, creació, ensenyament i acompanyament d’artistes i projectes culturals. Els seus treballs creen simbiosis entre el misticisme, la intimitat i la picardia i giren entorn del documental escènic i l’escena transdisciplinària. Des del 2006 ha creat obres com Barrunto, Aquí gloria y después paz, Chronoscopio, Lo raro es que estemos vivos… Fa anys que treballa en Epifanías, un projecte entre la festa, el ritual i l’escena.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ágape. Patricia Caballero

10/07/2024

Què somnia Segismundo?

per Jordi Bordes

Patricia Caballero apareix lligada amb el tors descobert. Sembla patir una estranya follia, repetint moviments mecànicament sense, aparentment, cap raó concreta. Si La Chachi (Lon inesacalables Alpes, Buscando a Currito, El combat del segle) desenvolupa el seu flamenc fent farsa d'una romeria, aquí la desesperació i les seves fugides entre oníriques i fantasioses poden recordar el Segismundo de La vida es sueño. El que sembla un solo es transforma en breus diàlegs amb la veu (de Beñat Achiary) des de la percussió repicant amb tubs buits sobre una pedra (que sembla l'evidència d'una penitència com la de Sísif i la seva maledicció) i des de la guitarra de Raúl Cantizano. El quadre va canviant del flamenc desmanegat, ballant asseguda a terra, al contemporani i, finalment al folk, sota la sonoritat d'una viola de roda.

Caballero treballa la dansa de desgast, l'esgotament quan es cobreix amb una capelina posant-se la caputxa al rostre. És una dansa abstracta, un personatge que ara es gronxa, ara es desespera, o balla amb una llibertat inusual. Acompanyada en un viatge incert i que deixa el públic bastant desamparat. Sense saber què és malson i què realitat.