Alicia

Teatre

informació obra


Direcció:
David Maqueda, Juan Manuel Quiñonero
Dramatúrgia:
Pablo Ley
Traducció:
Pablo Ley
Intèrprets:
Aïda Bellet, Boris Cartes, Eleazar Masdeu, Alba Duñó, Núria Montes
Ajudantia de direcció:
ictoria Boixadera
Autoria:
Juan Manuel Quiñonero
Sinopsi:

Com en un estat alterat de la consciència, l’espectador s’endinsarà en el món d’Alícia. Alícia fa un viatge d’iniciació a través de diferents formes i pensaments: Des dels impactes que reben els sentits des del meu exterior i la seva immediata resposta emocional fins a l’anul·lació de la lògica que suposa el nonsense.

Projecte Alícia neix de la necessitat de fer un espectacle on tothom es pugui sentir identificat. Volíem trobar un referent de la cultura popular o de la literatura universal que pogués apel·lar ràpidament l’imaginari de l’espectador.

A l’retrobar les aventures d’Alícia al país de les meravelles i Alícia a través del mirall, vam veure que teníem davant nostre un material molt conegut que podíem relacionar amb molts altres temes: el món dels somnis, la psicodèlia, el món dels objectes i del teatre visual, la dansa, el teatre de l’absurd i sobretot, les nombroses teories que l’home té sobre el cervell, la memòria, l’Alzheimer i les nombroses malalties degeneratives del cervell.

Alícia per a nosaltres és un viatge a través de totes les preguntes que qualsevol persona pot tenir sobre la seva identitat o sobre el seu lloc al món. És per això que tant la dramatúrgia com l’espai seran clau per transportar l’espectador al món dels somnis i enviar-lo a un món on les coses no són el que semblen. Volem arribar a un públic adult, volem que connectin amb el nen que porten dins i que gaudeixin de formats teatrals diversos. El nostre objectiu amb aquest espectacle és que el públic tingui la sensació d’haver viscut un somni.


Crítica: Alicia

17/03/2017

Col·lapse d'idees per mostrar l'univers calidoscòpic de Lewis Carroll

per Jordi Bordes

Sí, l'Alícia de Lewis Carroll és un cant a la imaginació, al devessall d'arguments, a vegades capriciosos i innecessaris i, a vegades, d'una lucidesa que desarma. En aquest sentit, la dramaturgia de Pablo Ley mira de casar els dos contes en què el somni d'Àlícia trasllada la persecució ingènua d'una nena a espais d'una agror adulta i madura. Menú Teatral, que van debutar amb un interessant treball sobre els concurs de ball agònics i salvatges (La pista), ara tornen a fer una recerca que mira de trobar recursos impensables. Hi ha molt bons recursos visuals, com el joc de les ombres per fer créixer i decrèixer la protagonista. I aconseguir tenyir l'escena il·luminant amb una llanterna un beuratge màgic. O el de construir un espai en perspectiva extrema (que pot evocar a l'univers d'Escher i del Back àbac de Mudances). El codi d'anar passant el personatge d'Alícia a tots els components de la companyia és efectiu i, tot i que canvia el codi en el salt de conte, es pot entendre les raons d'aquesta mutació. Però potser el problema és que es vulgui construir tant artifici a partir d'una idea molt simple i despullada. El vestuari i l'espai escènic sí que connecten perquè condensen una idea i descaren allò que és prescindible.

Robert Lepage, a Andersen Project, té un gran dispositiu tècnic per a un solk actor però aconsegueix commoure l'espectador quan, amb una sola llum de taula narra un conte breu. En el constrast va donar la sorpresa, no en l'excés de material. Menú Teatral, probablement, aconseguiria una connexió més pura amb el public si hagués depurat abans tot el que l'han aportat les seves investigacions. És un treball valent, amb bones idees però que s'embussa, col·lapsa per moments. El gran repte de la investigació del llenguatge no és trobar moltes formes de narrar si no la difícil tria er utilitzar un recurs o un altre en els diferents moments d'una proposta artística.