Ara que ho tenim tot

informació obra



Producció:
TZS Produccions
Direcció:
Quique Culebras/ Jordi Coromina
Intèrprets:
Núria Casas, Jaume Garcia-Arija / Mingo Ràfols
Autor:
Lee Blessing, Bárbara Becker
Traducció:
Carla Torres Danés/ Pat Aguiló
Adaptació:
Carla Torres Danés
Ajudant de direcció:
Cristina Ferrer
Composició musical:
Santi Palau/ Quico Pi de la Serra
So:
Santi Palau/ Dani Gener
Escenografia:
Guillem Sanchez-Blanco
Il·luminació:
Kiko Planas/ Marta Méndez
Vestuari:
Lucy Tillett/ Goretti Puente
Sinopsi:

Una parella catalana benestant, de bona família i amb un fill en edat universitària, celebra el seu vint-i-unè aniversari de casament en el mateix hotel on van passar la seva nit de noces. Aparentment tot és perfecte menys l’habitació, que no és exactament la mateixa.

Es vesteixen per anar a un sopar amb una bons amics i, de sobte i sense pre-avís, es posa de manifest la claustrofòbia soterrada, la corrupció del pas del temps i la decepció. Els seus intents per esbrinar què s’amaga darrera d’aquesta decepció es tornen patètics i frustrants, fins arribar a la violència física i degradant. Almenys aquesta explosió els recorda que són vius.

Però se li pot dir a això, “matrimoni”?

Hi ha sessions especials amb audiodescripció per a persones cegues el 22 de maig, 5 i 19 de juny.

Crítica: Ara que ho tenim tot

26/05/2014

I romàntica, tanmateix

per Josep Maria Viaplana

'Ara que ho tenim tot' ('Riches' en anglès), és un text creat el 1985 per Lee Blessing, dramaturg nord-americà, força premiat però inèdit gairebé a Catalunya, i conegut sobretot a partir de 'A walk in the woods' (Un passeig pels boscos), que sí que va ser estrenada, el 1991, al Teatre Poliorama sota la direcció d'Enric Majó.

En aquest cas, ens presenta una peça per a actor i actriu, que encarnen un matrimoni de mitjana edat, la Laia i l'Àlex, acomodat econòmicament, que van a passar un cap de setmana a un hotel, per celebrar el seu 21è. aniversari de noces, tot havent quedat per a anar a sopar amb una parella amiga. Una trucada retardant l'esdeveniment una hora, desencadena una 'escena de matrimoni' que és difícil que no ens recordi al 'Qui té por de Virginia Wolf?': De cop, davant la pressió de quedar-se fent l'amor durant aquella 'hora perduda inesperada', i com adonant-se que 'ja ho tenen tot', la Laia dóna mostres de fatiga d'una vida tan regalada, però tan monòtona, previsible i avorrida.

No seria bo que desvetllés més enllà d'aquí el que els passa, però tampoc no és gaire difícil d'imaginar.

Contemplant la intimitat de tots dos, un pensa en gent que coneix, pensa (indistintament t'identifiques, ara amb un, ara amb l'altre) en un mateix, i en la dificultat de les relacions humanes, especialment de la parella, encara que tinguin les millors de les condicions materials, i, en realitat, quan no tenen tampoc cap problema greu.

Aquelles coses que al principi t'encanten de la persona que comparteix amb tu vida, quarto de bany i llit, que a força de repetir-se es fan odioses fins a l'extrem. O com dir-li algú que has estimat, i que no t'ha fet res de dolent, que ja no sents per a ell/a el que senties, i això t'està matant...

Tampoc podia deixar de pensar en que moltes dones matarien per tenir un marit tan atent i detallista com aquell... o millor dit, que el seu propi marit tingués de tant en tant aquella mena de comportament que al principi mostra l'Àlex. I estranyament, el xoc de les dues necessitats d'afecte no satisfetes, esdevé, en el darrer segon de l'espectacle -just abans que s'apaguin els llums-, un moment profundament romàntic. Si no, dieu-m'ho aquells que la veieu.

Cal que de vegades en la vida en parella (i com hem vist en multitud d'obres teatrals, també en l'amistat o la família) surti la veritat, ni que sigui -o especialment- a crits i d'una forma poc educada. Deixar anar els nostres dimonis sense aturador, també és una forma d'apropar-nos al millor de cadascú. I sobretot no penseu que és un drama: constantment tenim espurnes de comèdia, de l'absurditat de retratar coses esperpèntiques, però profundament reals, que a tots ens passen quan no cal aparentar.

En l'apartat interpretatiu, sobretot destacar la continguda i potent senyora que ens serveix, en el seu punt, la Núria Casas, esplèndida. Burgesa quan cal, desfermada in crescendo, sensualment salvatge a la fi.

Podríem pensar que molt millor que el seu company de repartiment, Jaume García Arija, molt més histriònic, i en certa manera, sobreactuat en força moments. Però un anàlisi posterior ens diu allò que varem comentar amb el director Quique Culebras (de Teatro de Cerca, i vell company en gires escolars): dos personatges continguts haguessin fet impossible una història així. És precisament aquesta expressivitat una mica forçada del marit, que permet que esclati el conflicte, en dues persones tan educades, que sembla que poca sang els corri per les venes. I vaja si els corre! Tot i que el text, atorga al marit un per conformista i poc inquiet, sent dels dos el que sembla no tenir cap retret a la seva vida perfecta.

En definitiva, text especialment recomanable per a aquells/es amb un cert bagatge sentimental a la motxilla, tot i que tampoc és imprescindible, sí que farà que l'entenguin i el gaudeixin en la seva totalitat.

Per cert, del mateix director tenim també aquests dies 'El Esperanza' a l'Àtic 22 del Tantarantana, que aprofundeix en el tema de les relacions de parella (un tema recorrent), amb un text propi, i d'una potència encara major a la d'aquest 'Ara que ho tenim tot'. Ja l'he vista fa un temps, i us la recomano, però aquesta setmana mateix en faré una segona 'lectura' i us la faré arribar, si tot va bé.