Artaban, la llegenda del quart rei mag

Teatre | Familiar

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Rosich
Composició musical:
Marc Sambola
Text:
Yasmina Rincón
Intèrprets:
Iris Di Cassi, Laura Manchón , Laura G. Ballbé, Laura Bacaria, Ana Extremera, Júlia Diaz, Raimon Ferrer, Francesc Abril, Joan Mas
Il·luminació:
Dani Gener
So:
Ton Mentruit
Escenografia:
Anna Tantull
Coreografia:
Bealia Guerra
Vestuari:
Iztok Hrga
Ajudantia de direcció:
Laura G. Ballbé
Producció:
A grup vocal, Puça Espectacles
Autoria:
Henry van Dyke (basat en The Other Wise Man)
Sinopsi:

Una historia plena d’aventures, música i fantasia per a tota la familia.

La nit de reis, els nervis no deixen dormir als més petits, i a casa del Blai, la Clàudia i l’Eloi no és cap excepció. Mentre esperen que es faci de dia per poder obrir els regals, la Clàudia i l’Eloi li explicaran al seu germà Blai la llegenda d’Artaban, el jove príncep fascinat per les estrelles.

El príncep, tenint les patges Caterina i Roseta com a esvalotades companyes d’aquesta aventura, travessarà deserts per sumar-se a l’expedició dels tres reis mags seguint l’estel d’Orient. Però pel camí aprendrà com els petits gestos que fas al llarg del viatge són igual o més importants que les grans missions que el destí t’ha encomanat.

Crítica: Artaban, la llegenda del quart rei mag

12/12/2018

Massa embolicats, encara

per Jordi Bordes

El preciós conte del quart rei mag (el que no va arribar mai a Betlem) però sobretot, la raó per la qual va fer tard és un material molt bo per a una història teatral de Nadal. Convertir els llençols i els llits en castells i vestuari (que es va transformant a mesura que la ficció agafa volada fantàstica)  és un joc molt suggerent. Pocs cops ningú s'havia pogut imaginar que un coixí fes de corona! El treball actoral d'un repartiment molt ampli i entregat (a la prèvia que hi vam assistir hi havia alguns desajustos: caldria revisar el volum dels micros i de la música enllaunada i vigilar amb l'afinació) fa la porposta molñt lluminosa. I algunes idees com jugar a dues escales (amb unes bessones de titelles de dit o un vaixell en ombra xinesa que posteriorment entren a  l'escena de mida natural) són lúdiques i efectives. La llum és un altre element que construeix la ficció provant de sorprendre els espectadors a cada escena. 

El problema d'aquesta producció és que acaba insistint massa en detalls que seria millor deixar-los insinuats; volent fer tots els camins que insinua el conte i fent que decaigui l'atenció, la coherència i el ritme. No és suficient l'energia dels actors i potser són excessives algunes tornades. L'obra se centra en donar una aventura a la mainada, però obvia massa cops, pensar en una doble lectura per als adults que els acompanyen. Aquests, a més de gaudir veient com les criatures disfruten, també poden trobar picades d'ullet que els facin entrar a l'obra (sovint, jugant amb la mordacitat).

El misteri dels Reis d'Orient és que són invisibles. L'estel de Nadal, per moments, desapareix. Aquest conte (una mena d'evangeli apòcrif carregat de valors) permet imaginar perquè la seva intensitat és variable (caldrà que aneu a veure-ho per saber-ne el motiu). La imaginació respira millor en els espais en buit de la història popular. Sembla anacrònic que mantinguin prínceps i princeses en unes societats imaginàries en què, teòricament, tots són iguals. Sense concretar, deixant que els llençols siguin les capes dels herois que fan una èpica epopeia (que, aparentment, fracassa) i insinuant el valor de l'amistat i la convivència, el conte respiraria millor. L'obra tindria menys lluentor potser, però una veritat molt més pròxima als infants que la van a veure. I que empatitzaria millor en la conversa cap a casa, d'aquestes dies de Nadal.