El Teatre Lliure ha volgut fer el seu bateig de concert de Cap d’any amb l’esquitxada musical (fresca, sorprenent, aparentment espontània però carregada del domini dels silencis i el contrast) de’n Santos. La BCN 216 ha interpretat per primer cop una peça de Santos sense ell: Piturrino fa de músic. Fa dos anys que va morir, però la vitalitat de la seva música, la seva picardia divertida i provocadora va ressonar la nit de divendres tant fresca com si ell la veiés, per sobre de les seves ulleres mig caigudes. Jordi Masó va substituir-lo al piano i el director musical Francesc Prat (i David Albet a l’ombra) van fer que l’experiència del concert fos a mort, amb el risc que alguna nota patinés i l’evidència que és impossible una compostura formal quan es té una partitura de’n Santos entre mans. El músic, trapella, atropella els dits i l’aire dels músics, encara que no els pugui insuflar l’ànim, de quan ho feia en les gires.
En realitat, aquest és el tercer treball que es fa amb música de Santos, sense ell. Però és l'única que respecta tota la partitura íntegra. Anteriornment, s'havien fet dos homenatges: l'un al Lliure, al 2018: Un Santos (sense en Santos); i un altre al TNC, 2019: Se'ns ha anat el Sant(os) al Cel. El repte és tornar a respirar Santos sense necessitat de la seva iconografia visual. Només cal recordar anteriors treballs seus com Patetisme il·lustrat o la versió de Tirant lo Blanc al costat d'un altre monstre com Calixto Bieito (Berlín, 2007). I, certament, la memoria de santos torna a primer pla sense dificultat. Amb aquella intensitat a escena,que contrastava amb el seu caminar de savi desvagat, quan era fora els escenaris.
La secció de vent dialoga, o combat, entre el piano i els instruments de corda. La percussió no s’atura ni un moment , amb una partitura que deuen tenir fragmentada per tot de faristols que s’extenen en tot l’ample de l’escenari. L’èxtasi final desplega els sons més juganers com la serra elèctrica, els petards i el gosset de fira amplificat (que podria haver sorgit de la factoria de Pascal Comelade). “És el temp de congelar el semen de Bach”; de tacar els llençols mentre passa la banda municipal; de menstruar el dia de Corpus Christi; de digitalitzar el teu clítoris; de netejar-te el cul amb música clàssica; de no ser el fill del teu pare, el temps de cridar”. Així era Santos, urgent, escatològic i així és com ha de sonar la seva música tinguda per “teatral” per expulsar-la dels cànons musicals més estirats. El Lliure vol fer cada Cap d’Any un concert explosiu. l Sens dubte, la millor manera d’encendre la metxa és amb tot un Carles Santos. El públic va sortir electrificat pels contrastos i per l’esclat final. Santos, trapella, prenia de nou l’escenari amb la flaire de la pólvora, amb el fum que levita per sobre dels músics i que espetega amb llampegueig incandescent. Santos atropella el 2020 al Teatre Lliure. Bona arrencada d’any!
