Tres dones d’edat avançada es planten amb tres cadires a la Plaça Catalunya de Cunit. Són tres marcianes, ubicades en un indret que no pot estar més allunyat del que representen, abillades amb unes robes més aviat queques i disposades picar la pandereta mentre canten unes quantes cobles. I malgrat tot, allà estan aquelles tres dones per transmetre el seu testimoni i el de tantes dones que s’han apoderat des d’una màxima: cantar, fer i dir el que els hi doni la gana per obra i gràcia de la Companyia Chévere i amb la complicitat del Festival EVA, el festival ideal per donar-les-hi l’altaveu.
La Isaura, la Dosinda i la Benedicta venen de Momán, Lugo i pertanyen a una sèrie de dones que des del seu entorn rural han governat la vida del poble. Però aquestes tres valentes dones són conegudes com a As Fillas Bravas de Momán i ja fa uns quants anys que volten per Espanya cantant i fent esclafir de riure a homes i dones (i, tal com va demostrar el públic de Cunit, com més grans més esclafits arrenquen). Darrere d’aquest projecte està una de les companyies gallegues més representatives del teatre d’arrel gallec i les filles braves n’és un clar exemple. La companyia ja té més de 30 anys durant els quals han presnetat tota mena de projectes escènics focalitzats en la creació col·lectiva, la perspectiva de gènere i la crítica social. A principi d’any van impactar al Lliure amb N.E.V.E.R.M.O.R.E. Però As fillas bravas és un espectacle 100% de tradició oral, de recuperació de la memòria històrica d’unes tradicions arrelades a l’entorn rural gallec i de la defensa d’un model de matriarcat lluitat amb les ungles. Cada cançó és una reivindicació del poder de la dona d’actuar segons els seus principis, sense estar supeditada a l’home.
La dramatúrgia està teixida a través d’explicacions sobre el seu model de societat: dones que governen les seves vides, que administren les seves cases sense haver de dependre dels homes, que sols estan allà per satisfer les seves pulsions sexuals o per donar-les-hi un fill (i millor una filla). Aquestes dones tergiversen el model patriarcal, ara és l’home l’objecte en mans de la dona.
Cada una de les tres dones explica amb quatres trets la seva vida i entremig van cantant o recitant alguna cobla. Darrere d’aquest projecte hi ha una feina ingent d’investigació teatral per recuperar tota aquella tradició rural que amaga el cançoner popular gallec. I a partir de les troballes, s’ha fet una selecció i adaptació per transmetre la filosofia Chévere. L’espectacle l’inicien, pandereta a mà, amb la cobla que parla d’elles mateixes, les filles braves. Les dones valentes. O “duras de roer”, com diu una d’elles. Però ràpidament transiten per terrenys més picants, on les metàfores rurals es barregen amb els missatges clars i sense pèls a la llengua. A través d’aquestes fan referència al desig sexual de la dona, al plaer de “fochicar para luego ir a contárselo a la virgen (de Magdalena)”, al de la masturbació i fins i tot a l’adulteri. Aquestes filles de Momán fan i desfan amb els seus cossos el que volen. I ho diuen sense grans escarafalls, sols amb l’humor per bandera i, sobretot en el posicionament de la més veterana, la Dosinda, amb una actitud desafiant de qui no creu que hagi de donar explicacions pel que fa. Sempre ha estat així, per què canviar?
En ser un espectacle de tradició oral, un show que interpel·la directament a les dones, les tres Chévere tracten de buscar la interacció. I ho aconsegueixen amb un joc divertit, el de traduir una cobla a emoticones. El llenguatge dels mòbils no queda tan antiquat per aquestes. Tot i que Dosinda prefereix utilitzar els dits per una altra cosa més plaent.
Però, tanmateix, l’emancipació sobre la qual canten aquestes dones durant segles i segles ha estat guanyada amb sang i suor. Les Filhas no deixen l’oportunitat de parlar de l’abús i de la violència de l’home i en la cobla més llarga de totes, la “regueifa”, relaten com una dona s’encara amb el seu home qui tracta de disposar sexualment d’ella a la seva voluntat. El caràcter d’aquestes dones rurals és dur i no es deixen doblegar.
L’espectacle de les Chevere és sens dubte un dels espectacles més reivindicatius i necessaris. Directe, divertit, irreverent, senzill, que recupera les essències d’un cançoner desconegut. Tres fillas bravas que poden amb tot i tots (de fet, hi ha una segona part on sembla que s’enfronten amb les mateixes armes a l’efecte climàtic). Per favor, que les programin més sovint als pobles i ciutats de Catalunya.
