Atomic 3001

Dansa | Nous formats

informació obra



Composició musical:
Sitoid
Il·luminació:
Vincent Lemaître
Producció:
Asbl Hirschkuh, Les Brigittines
Dramatúrgia:
Marina Prados
Direcció:
Marina Prados
Sinopsi:

Una figura vermella i monocromàtica al centre de l’espai. Tots els projectes estan dirigits cap a ella. La llum la revel·la, la defineix i la crema. El so omple el seu cos i tot el seu espai. La mou d’una manera marcial i repetitiva. El so la porta implacablement al esgotament , al trànsit i a la incandescència.

ATOMIC 3001 és un ritual futurista en el que un ésser es sotmet a un pols perpetu que l’aliena físicament. En aquesta infernal màquina de ball, hi ha una comunió però també un ritme desenfrenat a seguir. De Trival a Techno, ATOMIC 3001 és una recerca cap un disc de supervivència primitiu.


Crítica: Atomic 3001

27/06/2018

Mística electrònica

per Clàudia Brufau

És el cos la tecnologia més avançada? La màquina que s’apodera i reflecteix millor el ritme? I què té de ritualista la música electrònica?

Aquestes i moltes més preguntes et poden rebotar insistents pel cap durant una funció d’Atomic 3001, una proposta en la qual veiem en acció la coreògrafa, actriu i ballarina belga Leslie Mannès.  Vestida de vermell i sota una il·luminació freda, el cos posseït de Leslie Mannès obeïx el ritme que li va llençant Sitoid, el DJ que punxa en directe.

Mannès forma part de l’escena de dansa contemporània de Brussel·les, on ha treballat amb companyies com Mossou-Bonté, ha col·laborat amb Ayelen Parolin o Maxence Rey. Com actriu ha participat a la pel·lícula Fatcat de Nicolas Deschuyteneer i Patricia Gelise. Va iniciar la seva trajectòria com a coreògrafa el 2005, però el seu treball no comença a destacar fins el 2013, quan crea amb Louise Baduel l’espectacle System Failure estrenat a Les Brigittines (Brussel·les), una peça que explora l’automatisme en clau de ciència-ficció amanida amb humor.

Tornem a Atomic 3001. Com un robot confinat en un metre quadrat, Mannès es mou amb les cames força separades amb la que cabellera li tapa la cara. Hi ha un cert regust de realisme, Mannès podria estar ballant en una discoteca, evadida de tot el que l’envolta, menys de la pulsació i el ritme. Però, Atomic 3001 es tracta d’un ritual molt més complexe i profund. L’atmosfera de la peça navega entre una vivència realista, primitiva i futurista alhora i a voltes satànica, que a poc a poc, escala cap una cerimònia ancestral d’alliberació.

La figura vermmella de la dona es converteix en un robot humanoide que escapça l’aire amb moviments repetitius i frenètics. Al llarg d’Atomic 3001 la performer ens fa còmplices del ritual tribal al qual ens submergeix. D’estadis d’alienació en els quals ens hipnotitza amb el moviment mecànic de malucs, a revelar-nos que és humana i que l’energia que es desprèn de la seva dansa frenètica i sovint demoníaca l’allibera. De veure un cos sotmès, o bé que no claudica a la tirania estrident de la música, en sorgeix una dona que somriu triomfant com si hagués superat una marató infernal i de l’esforç n’hagués sortit més empoderada.

La Sala Hiroshima ha segellat la temporada amb un espectacle que ens bombardeja de preguntes sobre el cos contemporani, amarat de mil i un discursos rellevants que ens afecten més del que pensem el nostre dia a dia. Assaborint Atomic 3001, espero amb candeletes la propera temporada.