És el cos la tecnologia més avançada? La màquina
que s’apodera i reflecteix millor el ritme? I què té de ritualista la música
electrònica?
Aquestes i moltes més preguntes et poden rebotar
insistents pel cap durant una funció d’Atomic
3001, una proposta en la qual veiem en acció la coreògrafa, actriu i
ballarina belga Leslie Mannès. Vestida de vermell i sota una il·luminació
freda, el cos posseït de Leslie Mannès obeïx el ritme que li va llençant Sitoid,
el DJ que punxa en directe.
Mannès forma part de l’escena de dansa
contemporània de Brussel·les, on ha treballat amb companyies com Mossou-Bonté,
ha col·laborat amb Ayelen Parolin o Maxence Rey. Com actriu ha participat a la
pel·lícula Fatcat de Nicolas Deschuyteneer i Patricia Gelise. Va iniciar la
seva trajectòria com a coreògrafa el 2005, però el seu treball no comença a
destacar fins el 2013, quan crea amb Louise Baduel l’espectacle System Failure estrenat a Les
Brigittines (Brussel·les), una peça que explora l’automatisme en clau de
ciència-ficció amanida amb humor.
Tornem a Atomic 3001. Com un robot confinat en un metre quadrat, Mannès
es mou amb les cames força separades amb la que cabellera li tapa la cara. Hi
ha un cert regust de realisme, Mannès podria estar ballant en una discoteca,
evadida de tot el que l’envolta, menys de la pulsació i el ritme. Però, Atomic 3001 es tracta d’un ritual molt
més complexe i profund. L’atmosfera de la peça navega entre una vivència realista,
primitiva i futurista alhora i a voltes satànica, que a poc a poc, escala cap
una cerimònia ancestral d’alliberació.
La figura vermmella de la dona es converteix en
un robot humanoide que escapça l’aire amb moviments repetitius i frenètics. Al
llarg d’Atomic 3001 la performer ens fa còmplices del ritual
tribal al qual ens submergeix. D’estadis d’alienació en els quals ens
hipnotitza amb el moviment mecànic de malucs, a revelar-nos que és humana i que
l’energia que es desprèn de la seva dansa frenètica i sovint demoníaca l’allibera.
De veure un cos sotmès, o bé que no claudica a la tirania estrident de la
música, en sorgeix una dona que somriu triomfant com si hagués superat una
marató infernal i de l’esforç n’hagués sortit més empoderada.
La Sala Hiroshima ha segellat la temporada amb
un espectacle que ens bombardeja de preguntes sobre el cos contemporani, amarat
de mil i un discursos rellevants que ens afecten més del que pensem el nostre
dia a dia. Assaborint Atomic 3001,
espero amb candeletes la propera temporada.
