Un muntatge pot generar una buidor absoluta a partir del treball del matís. Aconsegueix una factura paradoxal: perquè és desolador el panorama però preciós i sincer el camí per arribar-hi. Era, per exemple, un camí impossible de redreçar el cas de La música segona (Círcol Maldà, 2010) que va dirigir també Lurdes Barba i que compartien trencament amorós els actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll. Semblava que es podria arribar a un destí semblant a Barbablava, tenint en compte que tots tres repetien, ara acompanyats també per tres actrius més. Però, incomprensiblement, aquest assassí empès per unes circumstàncies tant fosques com poc creïbles deambula sense gaire batec topant-se amb unes dones amigues del risc, de l'abisme i que acaben sucumbint. Són cossos inerts però res més.
L'obra aspira a fondejar en la solitud de cada ésser humà. I, en certa manera, en un somni que no es complirà o que ja s'ha constatat que no és possible. L'amor, el gelat al zoo i la inocència d'una nena de 17 anys acabats de complir són, en tot cas, les úniques notes brillants que acabaran torturant aquest venedor de sabates delicat però que es converteix "perquè es van produir les circumstàncies" podria dir ell mateix, en un assassí. Té un estrany magnetisme a atraure dones desesperades.
Tot i comptar amb un suggerent espai amb cinc gronxadors i un banc la posada en escena no sembla mostrar un camí net, clar, enfocat que mostri aquesta soledat, aquesta buidor interior. I llavors, les aparicions dels micros; els foscos perquè desapareguin els cossos morts; el moviment entre forçat i gens creïble; les interpretacions femenines desequilibrades, provoquen un soroll que van a la contra d'aquest nihilisme. Omplen quan el que haurien de permetre és pouar més profund.
