Una biblioteca és lloc màgic ple d’històries i de veus que habiten la nostra imaginació. Aquesta, a més, està plena d’estranys sons. És encara més especial que altres biblioteques. No entrareu sols en aquesta biblioteca brillant i octogonal que sembla connectada amb el nostre cervell. Us guiarà un personatge obsessionat amb els sorolls que us ajudarà a viure una aventura de la qual vosaltres sereu els únics protagonistes. Una trobada amb el món dels sons, amagats en objectes en aparença inútils. Un mapa de sorolls que, com un joc, haureu de llegir fins que us sembli que és música. Sons que caldrà recollir, reconèixer, catalogar, emmagatzemar i, després, transformar per a una missió que no es descobrirà fins al final.
Jose Antonio Portillo és el creador del més difícil encara. El 2003 aquest escenògraf, artista plàstic, escriptor, editor, mestre d'escola i productor teatral, per citar les seves múltiples facetes, va crear la Biblioteca de cuerdas y nudos, una proposta a cavall de la instal·lació i el teatre que durant més de 15 anys va voltar --encara hi ha justícia-- per tot el món i que, des de fa dos anys, ha estat actualitzada per la Biblioteca de Sons i Sorolls, una autèntica delícia creada a dues mans pel propi Portillo i per Enric Monfort que vam poder veure al Lliure fa uns mesos i s'ha convertit en una de les cites ineludibles de la darrera Mostra d'Igualada.
Abans de continuar, cal fer un advertiment: no us la perdeu per res del món, busqueu-la allà on s'instal·li i entreu-hi. No us defraudarà.
És difícil explicar amb paraules què és la Biblioteca de Sons i Sorolls perquè, malgrat que intenta bastir un cert argument (que tampoc caldria), la proposta transcendeix l'àmbit de les arts escèniques i plàstiques de manera que intentar definir-la implica, irremeiablement, encaixonar-la en un contenidor que amb tota seguretat no li farà justícia.
La Biblioteca de Sons i Sorolls es per damunt de tot una experiència sensorial en un espai extraordinàriament reduït (hi caben de 30 a 40 persones) i molt suggeridor destinat a emmagatzemar sorolls en dispositius tant poc digitals com són les pedres. Hi ha sorpreses, humor, emoció, poesia sonora, poesia visual, tecnologia... Al final de la 'funció', l'espai es converteix en una instal·lació interactiva i que, a més, canvia amb el temps, acumulant l'agraïment dels seus visitants en forma, precisament, de sons i sorolls. Una proposta que es val de l'enginy dels seus artífexs per provocar entre els visitants sensacions que només els grans creadors saben fer aflorar.