Blackface

informació obra



Composició musical:
Miguel Zamora
So:
Maguet Dieng
Vestuari:
Gina Baldé
Intèrprets:
Silvia Albert Solape
Autor:
Silvia Albert Sopale
Dramatúrgia:
Denise Duncan
Il·luminació:
Albert Julve
Sinopsi:

Blackface y otras vergüenzas és el segon espectacle de la companyia No es país para negras.

El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant una caricatura de la població negra.

En aquest nou espectacle la creadora ofereix la seva mirada crítica sobre la «història oficial» de la comunitat afrodescendent a Espanya.
Partint de celebracions i fets que resulten racistes, vol qüestionar i posar en relleu com aquests impacten en l’imaginari cultural de la societat.

Crítica: Blackface

13/09/2019

Pintat la cara de negra i descobriràs el racisme que hi ha dins teu

per Ramon Oliver

Ho deia fa pocs mesos el Doctor Todd Boyd, professor d’estudis crítics de l’USC School of Cinematic Arts, en un article publicat al Hollywood Reporter: “Molta gent no sap simplement què és el racisme. L’identifiquen amb aquella mena de racisme que surt als dibuixos animats, quan una persona lletja i dolenta seguda al racó li diu a algú altre que l’odia pel color de la seva pell. Però el racisme és sistemàtic i institucional”. L’article en qüestió estava específicament dedicat a la presència que ha tingut el “blackface “ a l’industria cinematogràfica de Hollywood des dels seus mateixos orígens. Només cal recordar en aquest sentit l’emblemàtica pel·lícula de D.W. Griffith El naixement d’una nació, amb els seus actors blancs amb la cara pintada de negre donant-li vida a uns personatges negres que venien a encarnar el pitjor mal son de la raça blanca sobre els pitjors estereotips de la negritud. Però si en aquell cas l’opció “blackface” estava del tot vinculada a l’elogi del Ku Klux Klan que ens proposava aquella èpica pel·lícula tan magistral a nivell cinematogràfic com repulsiva a nivell ideològic, cal recordar que el “blackface” va tenir durant dècades una presència constant al cinema de Hollywood ensenyant el nas en contextos més aparentment neutres i festius, menys òbviament racistes. El cinema sonor va començar a cantar per primer cop amb el “blackface” d’Al Jonson a The Jazz Singer. Judy Garland va recórrer a ell a Babes in Arms, un altre musical d’enorme èxit. Els mateixos “cartoons” als qual es referia el Dr. Boyd, n’anaven plens de caricatures “blackface” portades fins a aquell límit amb el qual pot jugar un dibuix animat. I cal tenir present que aquest  “blackface” de cinema, era hereu directe de l’exhibit en aquells altres xous “minstrel” que ja feien furor a les primeres dècades del segle XIX i en els quals actors blancs pintats de negre escenificaven una sèrie d’esquetxos còmics i números musicals que portaven l’estereotip fins el límit. De fet, molt actors afroamericans es van veure obligats a sortir ells mateixos a l’escenari o a la pantalla després d’haver estat sotmesos a maquillatge “blackface” que accentués la seva “negritud” , i que li atorgués aquest caràcter caricaturesc i sovint ridiculitzant . I des de les imatges d’ Allò que el vent s’endugué fins a algunes de les intervencions del mateix Eddie Murphy a Saturday Night Live, es poden detectar trets de la filosofia “blackface” amb maquillatge o sense maquillatge  a infinitat de productes del món de l’espectacle. L’afroamericà i molt popular actor còmic Dave Chapelle recorda com, fa quinze anys, mentre ell mateix estava interpretant un esquetx que jugava amb el típic estereotip del noi negre demanant a un avió que li serveixen el típic pollastre fregit , va escoltar entre el públic una rialla blanca que el va fer reaccionar de cop: mai més ha tornat a assumir aquesta mena de rol. Per cert que  aquest mateix estiu, la blanca soprano Tamara  Wilson va negar-se a interpretar el paper de l’Aida de Verdi amb la cara pintada de negre tal i com li exigien els responsables del muntatge presentat a l’Arena de Verona per considerar-ho una mesura racista: qui busqui “blackface” al món de l’òpera o del teatre més seriós , no té més que pensar en aquell cèlebre Othello exageradament embetumat que tant d’èxit li va proporcionar a Sir Laurence Olivier.

Serveixi aquest context per introduir-nos en el context en el qual ens situa una  Silvia Albert Sopal que en el seu espectacle anterior ja ens va deixar clar  que aquest No es país para negras  . Parlem del  context d’una societat – la nostra- en la qual l’anàlisi del racisme quotidià tan present a la societat nord-americana gairebé ni  existeix ( o com a mínim, no ha existit fins ara)  perquè en principi, es parteix de la negació de l’existència del racisme. Tornant a les paraules de Dr. Boyd, aquí no hi ha racisme, perquè aquí ningú s’identifica amb aquest racista personatge ridícul que apareix als “cartoons”. I és així, com s’arriba a negar el caràcter sistèmic i institucional de la lacra. I és així, doncs, com s’acaba oblidant – per posar un cas entre tants altres, un dels que ha triat la creadora del muntatge- que La Negra Tomasa que triomfa als carnavals de Las Palmas, no fa altra cosa que perpetuar també estereotips. Silvia Albert Sopale ho té molt clar. Com té també molt clares les al·legacions que li poden presentar al seu argument els defensors de la tradició. A què ve, filar tan prim? Que no ho veu, que es tracta d’una gresca festiva, que som a carnestoltes, que no hi ha intenció de burla , que la caricatura trans està feta sense cap mena de malevolència ? A veure si encara serà ella la racista, amb les coses que diu!  Però un cop l’altra Tomasa – la criada submisa i conforme amb el paper que li ha tocat jugar a la vida que ens serveix un bon cafetó bullit com es bullia en altres temps - sigui “ il·luminada “ per Albert Sopale, la seva conscienciació ja no li permetrà veure mai més la broma com una gresca innocent. 

Silvia té clar també que l’humor sempre acostuma a ser un bon vehicle per apropar-se a temes que fan mal, davant una audiència que a més a més , està bàsicament integrada per persones que en saben poc o res sobre el que significa estar assenyalada/observada/jutjada/ menyspreada... com a persona negra. L’humor exerceix sovint la funció de mèdium. I posats a buscar una bona mèdium, Albert Sopale tira mà de l’Oda Mae Brown encarnada per Whoopi Goldberg a la pel·lícula Ghost, tot i que la seves sessions d’espiritisme tinguin més consciència social i un caràcter també més clarament feminista que aquelles que li van proporcionar l’Oscar a la Goldberg. Ser dona a més a més de ser negre, encara empitjora les coses quan del racisme es tracta. I si no pregunteu-li a la Sara Baartman, l’esclava del poble khoikhoi que a principis del segle XIX va ser portada cap a Europa per tal que el seu cos tan atípic segons els canons europeus fos exhibit nu davant un públic ben obert a mostrar davant el fenomen tota la seva crueltat: quan la coneguda com la Venus hotentot fa acte de presència , la Silvia fins i tot renuncia a l’humor per tal de retre-li al seu patiment l’homenatge que es mereix. Però el tarannà feminista de la creadora – una actriu d’altra banda excel·lent; el seus recursos interpretatius i el seu carisma constitueixen l’eix fonamental de la proposta- no la porta pas a oblidar el trist cas del nostre Negre de Banyoles, un escarni dissecat que tampoc ningú va saber identificar al seu moment com a racisme, malgrat ser-ho en estat pur. Ja posat, la Sílvia fins i tot té un record per a Floquet de Neu, tot recordant-nos fins a quin punt l’estimat goril·la albí era una bona metàfora del colonialisme exercit a Guinea Equatorial. Un colonialisme sobre el qual seguim passant de puntetes, malgrat l’orgull amb el qual assenyalem el colonialisme exercit per altres metròpolis.

Com podeu veure, i  malgrat els seus curts 75 minuts de durada, a l’espectacle d’Albert Sopale hi caben denuncies ben contundents, servides amb un força afinat equilibri. Certament, potser de vegades la ja esmentada contundència interpretativa de l’actriu, es situa per sobre del seu treball com a autora : de vegades l’escriptura es deixa arrossegar per una certa dispersió, i a algunes de les “visions” de la nostra mèdium els hi manca la intensitat i la capacitat crítica que presenten els millors fragments. Però el conjunt compleix amb escreix els objectius de l’autora... i convida a ampliar-los encara més en futures ocasions.