Com un còmic de línia clara. Amb molt poques ombres o ambigüitats. Deixant que la narració navegui al seu ritme, acomboionat-la, sí, amb una música suggerent i esquitxant-la de personatges còmplices que dialoguen amb el protagonista. Artur Bladé (i família) va haver d'anar refent la vida, segons els contratemps del destí. Només quan tenia la sensació d'una possible supervivència es deixava perdre per escriure amb un català carregat d'imatges i adjectius (que la versió teatral no desbrossa, s'hi deixa commoure). I no li envaeix l'enyorança (la mateixa que clamava Pere Quart a Corrandes d'exili que també ressona ara al Maremar de Dagoll Dagom) fins quan finalment acaba instal·lat a Mèxic feliçment. Llavors retorna al seu poble de l'adolescència i si celebra reconèixer-hi el paisatge, s'estremeix en veure el canvi en els carrers.
En aquest monòleg de Bladé hi van entrant les veus dels seus companys de viatge, de cada epopeia. Trenant-se rèpliques, puntualment, apropant-se a la dramatúrgia de Broggi en contes com els de La mort d'Ivan Ilitx, o la més recent, El poema de Guilgamesh. A Bladé, el codi de narració és simple i efectiu. Amb una Clàudia Font que interpreta un Artur Bladé entusiasta,sempre optimista, tot i que entengui el valor del record, el dolor de les pèrdues. Irene Jodar hi va introduint la música, el cant, sovint en bucle, com una remor de fons, que acompanya i ambienta emocionalment l'espai. També interpreta petits papers que saben alternar,amb l'agilitat de l'entrar i sortir del paper, molt ben après i sense provocar estranyes al públic. Fins i tot, Jaume Garcia, hi intercal·la diferents papers,quasi caricatures fetes al vol, alhora que hi va introduint pistes de so ambiental, concret, quasi descriptiu de la situació narrada. Un peça senzill,a honesta, que roda puntual i que s'atreveix,fins itot a vincular puntualment al públic. I a emocionar-lo mb el batec desolador final.
