El “blues” porta al color fred blau de les escenes de por de les pel·lícules de terror. Però també porta al concepte d'angoixa. I això és el que hi ha en aquesta obra de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), una mica de blau de por i una bona dosi d'angoixa impregnada en cadascun dels seus quatre personatges, o cinc, si en comptem un que és absent, però que desencadena una de les claus del conflicte de relació familiar que hi ha entre un pare que pateix una crisi de creativitat literària a causa d'un accident domèstic que el fa anar amb crosses, una mare encara jove i separada que viu sotmesa a l'estrès de la seva feina de cap de la policia i una filla de quinze anys que té el pare a Nova York i que no troba el seu lloc al món. Entre ells, l'actual company de la mare, un dentista de bona posició, amant dels plaers del presumpte benestar de la societat moderna i nostàlgic de festes casolanes com el Nadal.
L'autor ha fet una obra que hauria pogut tenir la temptació de situar en una ambientació de gran ciutat nord-americana, però té l'encert d'ambientar-la a Barcelona. I va més enllà del terror de l'atemptat de la Rambla del 17-A, amb un atemptat frustrat al metro, amb un presumpte jove terrorista abatut pels mossos en una acció fora del protocol directa a matar, i amb un intent de tràfic d'influències utilitzant un immigrant àrab sense papers que lliga el conflicte familiar dels protagonistes amb el conflicte polític per la polèmica actuació policial.
«Blues» és una obra rabiosament contemporània i també rabiosament lliure de fronteres geogràfiques. El conflicte de «Blues» es podria traslladar, només canviant el nom de la ciutat, a qualsevol urbs d'un país europeu que ha patit o pateix el nivell elevat d'alerta terrorista o també a qualsevol ciutat nord-americana que viu amb un ull al cel des de l'atemptat de les Torres Bessones o l'atemptat de la marató de Boston. Amb això, esclar, queda clar que «Blues» és una obra exportable a altres cultures amb l'avantatge que porta el segell de la factoria «Barcelona».
Com el ritme del “blues”, l'obra —una hora i tres quarts— avança sense presses. Només la projecció del vídeo de les imatges exteriors imprimeixen un ritme frenètic més enllà del tempo de les diverses escenes de la trama. Hi ha temps de fer cafès —més d'una vegada amb càpsules Nespresso, em sembla—, hi ha temps de posar-se a taula, xampany, pastís, whisky, espelmes d'aniversari... hi ha temps de fer petar la xerrada entre avi i néta, hi ha temps de planejar anar a esquiar —s'acosta Nadal— i també de muntar l'arbre amb les llumetes.
Només una escena trenca aquest tempo que progressa cap al conflicte quan la filla de quinze anys descobreix un fet del seu passat que li ha estat amagat fins a aleshores i fuig en una escapada de nit de borratxera que la posada en escena resol, sense canvi d'escenari, amb un fosc humit i tenebrós, canviant l'altell de la cambra i els taulells de la cuina americana en un presumpte espai urbà.
«Blues» compta amb un bon treball interpretatiu. L'actor Xicu Masó és l'Ernest, l'avi de l'adolescent Nala, pare de l'Anna i capaç de fer-se caure fins i tot bé amb el Max, l'actual company de l'Anna. La bonhomia del personatge i el caràcter que li imprimeix Xicu Masó el fan un individu que està de tornada de tot, que enyora la joventut —es fa còmplice de “maria” inofensiva a través de la néta— i que rebota contra els tòpics i la comoditat de la societat actual. És ell qui fa amistat amb Abdul —el personatge immigrat àrab absent—, imprescindible per arribar a l'esclat de la conclusió de «Blues».
L'actriu Gemma Brió és la mare de la Nala, incapaç de mantenir una bona relació amb la filla, pressionada per la feina de la direcció de la policia, buscant amb Nala una aproximació impossible que el temps ha malmès. És el seu personatge el que trenca en part el tempo calmat de la trama, lligat sempre a la trucada d'emergència al mòbil o al canvi de plans d'última hora.
L'actor Eduard Buch, el company que viu amb l'Anna i la Nala, sembla més aviat el personatge extern que observa el castell de cartes que es desmunta a poc a poc entre el passat i el present de l'avi, la filla i la néta i el secret familiar que esclatarà en un sopar forçat per l'esperit bon vivant promogut per ell mateix.
I Nala, l'adolescent de quinze anys, cabells rinxolats, físic que insinua un origen de fora —incògnita que es manté subtilment deixant el presumpte pare fora de joc i de la vista dels espectadors a Nova York sense que se'n sàpiga el seu origen— juga amb el caràcter adolescent que se sent rebutjada a l'institut, que trenca amb la parella, que està pendent dels missatges del mòbil, que busca el refugi en el recer de l'avi que és qui millor l'entén, que defuig la mare i que veu el seu company com un personatge temporal.
La Nala la interpreta la jove actriu Esmeralda Colette, poc coneguda en teatre convencional, però sí que amb una emergent empenta musical formada a l'escola de Santa Coloma de Gramenet i amb una veu personal força elogiada a partir d'alguna de les seves actuacions més recents, com el Festival de Jazz Voll-Damm de Barcelona o l'espectacle «Lovely Precious Dream», presentat a la sala El Maldà, a inicis d'aquest any, on homenatjava la cantant Nina Simone. A «Blues», de Sergi Pompermayer, malgrat el títol, no hi ha música. I un pensa que s'hauria pogut aprofitar l'oportunitat de tenir a l'abast una actriu que ve del camp musical per aportar-hi un toc subtil de banda sonora... de pel·lícula de por, esclar!, per reblar el clau del cicle de la Beckett en el qual s'ha inclòs l'obra. (...)
