El cicle que ha
encetat la Beckett: Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por, vol
portar a l’escenari el debat sobre la nostra societat cada cop més urbana i
global. La nova obra de Sergi Pompermayer posa sobre l’escena el tema de la
immigració tenint com a teló de fons la gestió d'una crisi sociopolítica deslligada
després d’un atemptat terrorista de perfil islamista. Una proposta encomiable,
tot i que el que podria ser un replantejament ferotge de les actuacions
policials en circumstàncies que, malauradament, no ens són gens estranyes,
queda diluït en les tribulacions familiars dels seus personatges. L’Anna/Gemma
Brió és la directora general de policia i mare de la Nala/Esmeralda Colette,
una adolescent en plena efervescència. Ambdues conviuen amb el Max/Eduard Buch,
actual parella de l’Anna. En el cim professional on es troba l’Anna, la feina
absorbeix la major part del seu temps. Un temps que reclama la seva filla i
també el seu company. El Max intenta fer de mediador sense massa èxit entre la
filla i la mare, i sobretot entre l’Ernest/Xicu Massó, pare de l’Anna, i la
seva filla. Xicu Massó encarna un escriptor que travessa una crisi creativa. Un
accident domèstic l’obliga a caminar amb una crossa; aquesta circumstància el
posa en contacte amb l’Abdul, un jove sense papers a qui l’Ernest intenta
ajudar. Tot i que el personatge de l’Anna és el pal de paller de la funció al
voltant del qual gira el drama; el personatge de l’Ernest, malgrat el seu posat
cínic i la seva esmolada ironia, desperta tota l’empatia de l’espectador. La
força i la presència escènica de Xicu Massó esdevenen la clau de volta d’un
personatge que encarna uns valors que la societat actual sembla haver deixat de
banda. Xicú Massó broda el paper d’un Ernest hipercrític i un pel àcrata que
posa al descobert tot el joc de mentides que s’estan teixint en el terreny
familiar i també envers certs grups d’individus pel sols fet de ser qui són;
els paries del segle XXI hereus d’aquells esclaus que inventaren el Blues. La
resta del repartiment funciona força bé però cal esmentar, per la seva joventut,
l’Esmeralda Colette; una actriu/cantant que vam descobrir la temporada passada
posant-se a la pell de Nina Simone amb gran fortuna (Lovely Preciuos Dream, El
Maldà). La direcció de Norbert Martínez il·lustra el text amb una posada en
escena força naturalista, tot i la curiosa disposició escènica de
l’escenografia: en diagonal respecte al punt de vista de l’espectador o, si es
vol, fent prevaler un únic punt de fuga. Cesc Calafell ha dissenyat un espai
escènic en forma d’ L i a dos nivells que és a tota hora l’interior de
l’habitatge de l’Anna i també el de
l’Ernest; en la part superior, esdevé el despatx de la protagonista i una gran
pantalla d’allò que passa al carrer. Una solució escènica eficaç molt ben
completada per la il·luminació de Marc Salicrú i la composició de so i vídeo de
Mar Orfila. Aquest Blues és un gran i llarg lament per una realitat injusta i
esbossa una tímida denúncia de certes praxis que, dita a les clares, de ben
segur aixecaria molta polèmica.
