Em consta que encara queda algun despistat que pensa
que no cal tornar a veure en Pep Bou, perquè sempre fa bombolles. En queden, sí. Com també en queden dels que creuen
que en Miró sempre pintava el mateix, que Vivaldi feia sempre el mateix concert
i que totes les postes de sol són iguals o similars. Des d’aquí em vull
permetre la irreverent gosadia d’intentar convèncer aquestes persones que, per
molts espectacles nous que presenti en el futur, l’artista visual Pep Bou serà
nou i sorprendrà de nou a cada nou espectacle. I serà nou no només perquè les
bombolles que ell fa néixer i morir davant nostre són la màxima expressió d’un
atzar imprevisible compost de desenes de factors incontrolables (la humitat, la
pols, la temperatura, els corrents d’aire o el perfum d’una espectadora són només
alguns dels més freqüents). Cada nou espectacle d’en Pep Bou serà nou i sorprendrà
de nou perquè el poeta del sabó continua investigant en l’organicitat química del
material que manipula, s’entesta a inventar nous aparells d’attrezzo i persisteix
a refinar cada cop més la dramatúrgia de les seves creacions. És la conjunció d’aquests
factors, junt a l’actitud i la presència de l’artista en escena, el que genera la
poesia visual –senzilla i complexa alhora– que l’ha caracteritzat sempre, i que
les barroeres i molt prescindibles imitacions que se’n fan per escenaris i
sales de festes no fan sinó dignificar encara més.
Bombollavà és, en efecte, un altre pas endavant en l’estètica i
en la tècnica del creador d’espectacles com Bufaplanetes,
Sabó sabó, Diàfan, Clinc!, Ambrossia o Berishit,
creacions que li han valgut premis internacionals i en algunes de les quals ha tingut
la complicitat artística i/o intel·lectual de personatges com Joan Brossa,
Jorge Wagensberg, Marta Carrasco o Fernando Bernués.
Bombollavà juga amb l’equilibri com a concepte i pica l’ullet al
circ mitjançant el funambulisme (un funambulisme evocat en alguns moments pel mateix Bou, però sempre realitzat per les seves bombolles
ensinistrades). Solistes o en tropa, rebels o dòcils en proporcions
imprevisibles, les bombolles bovenques passen la maroma simple i doble, esdevenen
notes juganeres al pentagrama o dansen en l’espai ingràvides i acolorides com nimfes
acrobàtiques. Quan, per rematar l’espectacle, Bou i els seus eficaços ajudants fan
el miracle físic de transformar dues làmines de sabó en sengles bombolles semiesfèriques,
l’efecte plàstic és fulminant: no els el puc explicar, si se’l volen creure l’han
de veure.
A l’espectacle s’hi projecten imatges fugaces de
persones i bombolles, potser en un intent de remarcar sense drama l’efímer del
nostre pas per aquest món. Pep Bou està acompanyat en escena per Dani Espasa,
Xavi Lozano i Oriol Aymat, tres músics que potencien enormement el treball de l’artista.
Si bé, per al meu gust personal, en el primer terç de l’espectacle la música és
massa protagonista per volum i densitat, el cert és que més endavant s’amalgama
molt íntimament en cadascuna de les escenes i contribueix en gran manera a la línia
emotiva del muntatge i a la seva dimensió poètica.
Bombollavà és, en definitiva, un espectacle de visionat plàcid
però de lectures múltiples. No deixarà indiferents ni tan sols aquells que es pensen
que ja ho han vist tot.
