Les companyies de teatre familiar tenen una contradicció cada Nadal. Perquè saben que hi ha molt públic objectiu interessat a anar al teatre (sobretot en les llargues, fosques i fredes tardes de les vacances de Nadal) i cal superar l'aire de Pastorets per aportar innovació. Sembla lògic (els carrers ho canten amb la decoració, la il·luminació i, sovint amb fils musicals) que l'estrena hagi de tenir un regust nadalenc. Però alhora ser nou. Cada any renovant-se. Aquest és el repte. En aquesta línia s'emmarca aquesta comèdia musical que sap fer malabarismes amb els tòpics de Nadal i extreure més d'un somriure. Aquesta setmana, la companyia s'ha marcat l'objectiu de corregir algunes imprecisions que van detectar passada l'estrena. Al rodatge dels passis (sempre guanya fluïdesa a mesura que es repeteixen les sessions) se li suma una operació de neteja ràpida que condensi més les escenes i no doni lloc a terribles equívocs.
A la particular oficina del Dr Greenwich, un divertit inventor d'objectes, celebren la nit de Nadal en família. Hi van les seves dues germanes i la neboda de 17 anys. Greenwich (Marc Miramunt, el que serveix més a la història) es caracteritza per la seva devoció al Nadal i pels seus aparells, sovint inútils com el pessebre vivent per als menjadors (els personatges desapareixen, conseqüents a la seva llibertat de moviment); la neu calenta; o uns raigs que permeten que una coral moduli la veu en clau de miolar de gat o de pop (estil musical, no confondre-ho amb un mol·lusc octòpode!). Els germans ja tenen instituït que es fan l'amic invisible cada any. Els obsequis, com l'àpat, no passa de la bona intenció. L'any en què el seu jove ajudant (Eloi Gómez, tant excèntric com el mestre) se'ls hi acut una idea genial per aconseguir la vetllada perfecta. Fan un invent (qui vulgui saber-lo, haurà d'anar a veure l'obra) que sembla perfecte però que, en la seva repetició, es detecta un error de sistema bàsic. L'honestedat consisteix en reconèixer-ho, i no sempre és fàcil. En el fons a l'oficina dels Greenwich confonen durant vàries escenes què és el Nadal: es queden amb les parts més externes i obvien la intenció, les raons per les quals es fan regals, grans àpats i desigs de millorar socialment.
El llibret que han escrit Sílvia Navarro (que també dirigeix) i Alícia Serrat compta amb reclams prou divertits com la germana garrepa i gens empàtica (Mareiona Campos hi aporta un absurd molt divertit), el jove enamoradís, i la jove aparentment passota de tot (Mireia Òrrit, es deixa estimar, tot i ser puntualment esquerpa); la mare enfeinadíssima amb el mòbil (Olga Fañanàs, la que modifica és el comportament del seu personatge que passa de ser imperatiu-ridícul a una tendra empatia) o, fins i tot, l'alcaldessa (i la veïna) que exigeixen contínuament pel bé de la comunitat (o de la germana que vindrà a al sopar de Nadal). Ubs persoantges que donen tensió a la vetllada que interpreta Esther Pérez-Ferrer amb un fregolisme divertit.
Hi ha una simplicitat i austeritat en el vestuari (genial els vestits de coral guarnits en estovalles nadalenques!) que li va molt bé al despatx desangelat del Dr Greenwich. Saben trobar tensions entre tots els personatges, que evolucioni tant la història (tot i que aparentment viuen en un loop que pot recordar a la doble dimensió del 4 d'òptic) com la situació dels protagonistes. El públic va descobrint cada cop més les febleses i fortaleses d'aquesta família, que es troba anualment, només per complir la tradició de compartir el Nadal.
Una bona idea, que millorarà durant els propers passis. Bon Nadal Dr Greenwich, juga amb la sorpresa i les emocions en clau de musical. Construeixen un món de ficció per a una il·lusió (el Nadal) que de somniada passa a ser viscuda. Viscada cada dia. Sense necessitat de fer trampes. Admetent-se tal i com són. Aquest és l'encert humil i que cal defensar.
