Quan, l’any 1964, Josep Maria Benet i Jornet va iniciar amb “Una vella, coneguda olor” la seva trilogia entorn una noia anomenada Maria que acaba convertint-se una reconeguda fotògrafa, ho va fer utilitzant com a escenari un pati veïnal ; un ben costumista pati d’aquells en els quals les mestresses de casa de l’època aprofitaven per petar la xerradeta mentre estenien la roba de la bugada. Però el final de la trilogia ,l’obra “Olors”, la va situar damunt un d’aquells terrats del Raval que, a les acaballes del segle XX, estaven destinats (no sense polèmica) a desaparèixer ben aviat per tal de cedir-li el pas a una flamant nova rambla. Tant a les ciutats com als pobles, els vells terrats no solament ofereixen perspectives insòlites i sovint fascinants de la vida que transcorre als seus peus, sinó que han estat habitualment punt de reunió de veïnatge comunitari, punt de trobada d’amistats i amors nascuts i de vegades morts entre llençols secant.se al sol, i fins i tot, punt de solitaris exercicis onanistes , com els que practica el protagonista d’ “El dia del watusi” mentre contempla a prudent altura les manifestacions antifranquistes.
El magnífic terrat que l’escenògraf Sebastià Brosa ha aixecat per tal que puguin moure’s ben a gust per ell els protagonistes d’aquesta obra escrita per Pere Riera fa més de disset anys, em va fer pensar d’immediat en els terrats i els patis de veïns del Benet i Jornet més costumista , només entrar a la sala de baix de la Sala Beckett . Al cap i a la fi, aquesta sala va obrir portes el 2016 acollint un text de tant influent autor, no fa massa la Beckett li va dedicar un ampli cicle, i el mateix Riera ha reconegut sovint l’admiració que sent per ell, i la influència que pot haver exercit en el seu propi teatre, i que es fa més evident que mai en aquest text recuperat del passat, i tocat també per aquell ja prou assenyalat tarannà costumista . Fins i tot la un xic sobrant veu en of que ens introdueix en el terrat i que ens acomiada d’ell un cop arribat el final de la representació, presenta reminiscències d’aquell tarannà. Però aquest terrat no es troba pas al centre d’un gran nucli urbà, sinó al bell mig d’un poble de la costa sense nom , que ben bé podria ser el mateix Canet de Mar en el qual va néixer Riera: com reconeix l’autor d’obres tan estupendes com ara “Barcelona” o “Infàmia”, som davant un text que sense ser autobiogràfic ni jugar a l’autoficció, parla d’ell mateix i dels seus records d’infància i joventut , i de la casa on es van gestar aquests records, com no ho ha fet cap altre dels que ha escrit fins ara. I a aquest terrat no hi pugen cada dia un munt de veïns i veïnes, perquè aquí, l’única persona que puja a estendre la roba és La Calores, la mare del Ramon, interpretada per una Rosa Renom que torna a fer tàndem amb Jordi Boixaderas. Fa poc, els teníem a tots dos al Lliure donant-li cos i ànima a dues figures emblemàtiques de la vida intel·lectual francesa que van viure una llarga ( i sovint, molt epistolar) història d’amor : l’actriu Maria Casares i l’escriptor Albert Camus. Però aquest cop, ella sens presenta amb l’anònima senzillesa pròpia d’una decidida mestressa de casa i amorosa mare amb molt caràcter, que prefereix que els draps bruts de casa no s’estenguin al terrat , encara que de portes en fora , el poble en faci safareig. I ell ens demostra amb la mateixa anònima senzillesa popular ser un d’aquelles persones que sap fer de tot sense ser especialista en res, i a qui sempre pots trucar quan et cal arreglar la rentadora, posar una antena nova, o instal·lar un sistema de regat gota a gota, ara mateix, tan necessari en temps de sequera. I encara que no s’envien l’un a l’altra apassionades cartes plenes de referències cultes com feien aquelles dos ,per aquest terrat es mou també un corrent d’aire agitat per la mena d’amor que no li posa mai nom ni exterioritza mai el seu sentiment.
En qualsevol cas, aquests dos personatges que ja estan una mica de tornada de tot, ocupen un lloc significatiu però relativament secundari en un terrat en el qual els veritables protagonistes són els quatre joves ( en Ramon i les seves més estimades i íntimes amistats ) que , com s’acostuma a dir, encara tenen tota la vida per davant. Però que, com acostuma a passar també, encara no disposen de prou recursos i instruments emocionals (bé; de vegades aquests instruments no estan al teu abast tinguis l’edat que tinguis) per enfrontar-se a segons quines circumstàncies que els hi van sortint al pas , i , fins i tot, per comunicar-les a tan íntim cercle . Aquest quartet al qual coneixem inicialment quan encara es troba en plena adolescència ( i que , com passa alhora amb la parella veterana, està defensat per un molt solvent repartiment ) s’haurà d’enfrontar al primer desencís i la primera prova de foc a la qual s’enfronten sovint els primers vincle afectius que , per la seva intensitat, semblen destinats a durar tota la vida. Això, abans que comencin a veure’s les fissures, es verbalitzin silencis massa llargs i es vagin materialitzant tant les distàncies emocionals, com les distàncies físiques marcades pels projectes vitals de cadascú. En aquest sentit , Riera ha construït una comèdia dramàtica sobre l’itinerari que suposa fer-se gran , i sobre l’itinerari que implica alhora intentar silenciar o mantenir sota control tot allò que et pot enderrocar quan ja t’has fet gran.
Però encara que aquest text sigui tan solvent com el repartiment que li dona vida, no deixa per això de semblar un text menor en la trajectòria del seu autor. De vegades , el ja tants cops esmentat costumisme acaba semblant una mica forçat, un xic estereotipat. I aquests personatges , tant els més madurs com els més joves, semblen per això mateix per moments massa enganxats a l’estereotip com per a poder anar més enllà de la seva superfície. Els diàlegs que mantenen i els conflictes que plantegen evolucionen recolzant-se en la bona fusteria dramatúrgica que els hi proporciona un autor amb tan notable talent com el que ha demostrat en altres ocasions Riera. Però alhora, trobes a faltar que aquesta bona fusteria dramatúrgica no intenti anar una mica més lluny del que marca el previsible territori que recorre des del seu inici. La inqüestionable eficàcia de l’espectacle, no pot evitar que et qüestionis perquè ,alhora , aquest et deixa amb certa sensació de fredor emocional, mentre et preguntes si aquests personatges no es mereixien una exploració menys formal, i més audaç a l’hora de deixar al descobert les seves fragilitats.
