Cinco horas con Mario

informació obra



Autor:
Miguel Delibes
Direcció:
Josefina Molina
Intèrprets:
Natalia Millan
Adaptació:
Miguel Delibes, Josefina Molina, José Sámano
Escenografia:
Rafael Palmero
Il·luminació:
Francisco Leal
Caracterització:
Raquel Rodríguez
Producció:
Sabre Producciones
Sinopsi:

Març de 1966. Carmen Sotillo, als 44 anys, acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni.

Crítica: Cinco horas con Mario

11/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Joaquim Armengol

Jo diria que tothom, qui més qui menys, amb una certa edat allunyada de la jovenesa primaveral té en algun plec encastat en la memòria amb alguna imatge, per borrosa que sigui, d’haver vist o llegit Cinco horas con Mario, el clàssic del desaparegut Miguel Delibes. És una obra que encara s’aguanta força bé i que manté la gràcia d’il·lustrar una tipologia femenina, i una mentalitat d’època grisa, casposa i franquista, que malgrat tot avui segueix fent estralls en països tan moderns com els nostres. Per moments, durant la funció, veia la imatge il·luminada d’una carassa augusta i displicent -i que em perdoni la magnífica i bella Natalia Millán-, que no era altra que la de l’angèlica i regressiva Cospedal. I això demostra l’excel·lent encarnació d’aquesta actriu fantàstica representant la gràcia d’un exemplar imperible de senyora vídua insatisfeta, fatxa i racista anomenada Carmen Sotillo.

Delibes va il·lustrar a la perfecció l’aire mental dels anys seixanta, i ho va fer amb una ironia que, personalment, m’interessa ben poc pel que arrossega d’evident. Tampoc la direcció, subratllant encara més aquesta evidència; ni l’estètica limfàtica i simbòlica de l’escenografia. Però que ningú s’enganyi, és una funció que diverteix, arrenca sovint somriures, i fa passar l’estona la mar de bé.