Cop de realitat a l'Espai Lliure. Coincidint amb el cicle Dones Lliure (una finestra amb la que el Teatre Lliure de'n Lluís Pasqual admetia que hi havia una mancança en la programació del teatre de gènere) el Patronat ha triat nova direcció. I, tot i les pressions i especulacions, ha tornat a ser un home. Per això, des de divendres (segon i antepenúltim dia dels Clàssics desgenerats) la cita "El director del Teatre Lliure tornarà a ser un home" rebia els espectadors. No és lloc per parlar ara de quina política desenvoluparà el Lliure impulsat per Joan Carles Martel (el que compta, i ha convençut al jurat, és què vol desplegar no la seva sexualitat). Però sí que és una evidència que centra, en certa manera, aquesta proposta. Som-hi, doncs!
S'ha de ser molt valenta per voler plasmar, en poc més de 10 minuts, una mirada femenina a partir dels clàssics. I no sortir dels fulls que sonin a pamflet. El repte majúscul, el van assumir les vuit autores i directores convençudes que era una oportunitat. Potser hagués donat més recorregut proposar aliances per escriure a 4 mans el text, i disposar de més temps per presentar un treball consensuat. Perquè les vuit escenes, separades, tenen més un to de microteatre que n pas de projecte unitari. És evident que cada autora i directora ha tingut uns recursos molt limitats i que ha volgut parlar, des de la dona d'altres coses. El problema és que, les que s'han centrat en la dona mateixa, han acabat sent redundants i coincidint-hi massa. Lamentablement, és notícia (i un element corrector) aquest cicle. Un cop creat, cal parlar més enllà d'aquest problema latent, ensenyar la mirada hegemònica en la platea (la femenina) i minoritària a l'escena sobre els temes que interessin a les dramaturgues.
Carol López va plasmar la seva preocupació per passar a ser senyora invisible. Passar pel tràngol de la menopausa, en to còmic a partir d'una mena de musa o mite (Faust que,ha de valorar si concedir-li aquest favor).
Carla Torres, en vers, imagina la Lolita (molt recomanable veure la versió coreogràfica de La Taimada Lo.li.ta-La mort) que es deixa enamorar i prenyar estaria disposada a què la seva filla repetis el comportament. En aquesta farsa, es percep el cinisme de la sexualitat consumista.
Denise Duncan (Una dona en el mirall, Atrium 2018)signa un Otel·lo en què Desdèmona decideix venjar-se. Probablement la simple lectura assèptica de l'autòpsia d'una noia morta a mans del seu company hagués estat més contundent que la clau dramàtica que incorporava els dos personatges clàssics. La violència que Albert Mestres insinuaria a Temps salvatge o Beth Escudé a Aurora Degollada.
Clàudia Cedó indaga, en un late show ben còmic, les raons per les que Mary Shelley va escriure Frankenstein. En com ella es pot identificar tant el doctor com el monstre: Tant el que genera vida i després la rebutja; com el que és fill i, per sobreviure, pot ser agressiu amb els altres. De fons, de nou la pèrdua del fill que ja va revelar a Una gossa en un descampat.
Marta Buchaca parla sobre el món professional de la publicitat masclista en una àcida escena, Delicada. Hi apareix la reivindicació femenina des de l'evidència: menys princeses i més compreses.
Marilia Samper vol que Lady Macbeth mori a escena. De manera similar a què Tom Stoppard ho va fer a Rosencrantz i Guildersten són morts (sala Beckett, 20110) de Hamlet.
Carla Rovira trasllada Agammèmnon, Clitemnestra, l'kmbra d'Ifigenia i Electra al faristol del segle XXI. Qüestiona si és correcte aplicar la destral amb els que abusen i maten les seves parelles. Amb una posada en escena volgudament trash (tot i que molt esquemàtica) deixa la pregunta, com la destral, amunt.
Per últim, Lali Álvarez només imagina una revolució i una vaga general de Lisístrata si és col·lectiva. I convida a què totes les espectadores deixin d'anar al teatre "fins que no sigui un espai de justícia i igualtat". Queda dit. Pasqual va fer aixecar el públic per fer un minut a les víctimes de la guerra a In memoriam. Lali álvarez ho demana per fer la promesa més solemne. Sens dubte,. remouria els ciments dle teatre contemporani.
Amb 10 minuts, les autores han posat la punta al llapis. Han insinuat provocacions. Han construït el que hauria de ser la Bíblia d'unes situacions i personatges carregades de matisos. A les mans de les direccions dels teatres està que es normalitzi i es vesteixi amb més matisos aquestes (o altres històries) imaginades per dones, o quedi com una jugada de contrapès, de voluntat política oportunista.
