Denise Duncan, amb La Pulpe Teatro, han tingut l'oportunitat que els dóna el cicle IT Emergents de presentar-se al Grec. També viatjaran a Tàrrega i Temporada Alta. Una autora i directora que va sorprendre per la seva sensibiliitat a Está linda la mar, ara s'atreveix amb una farsa política. Desfassada per tots cantons. Amb un gust per la gomina i els cabells encrespats, per una concentració d'ambiciosos de poder (i, de retruc amics dels balanços descaradament beneficiosos) que tenen una curiosa relació amb anar esnifant pols que plana en l'ambient quan piquen en els seus abrics...
En l'espai irromp una jove ingènua, com una Alícia al país de les meravelles, caiguda pel forat d'una soca. En realitat, és una cantant (però que no sap ballar) que busca feina. La seva ingenuïtat desesperarà a aquests tres éssers (interpretats per Mercè Boher, Salvador Miralles i Marta Santandreu). La quarta, Meritxell Calvo, apareix per la pantalla. És la veu i la que intenta posar ordre. La que, aparentment, no pateix dels excessos de polsim i que advoca per un mercat únic i ordenat on no se'ls escapi ni una engruna de poder. Però no sabem si és una solució de compromís ja que Calvo, ara, està en cartell amb El zoo de vidre) o una solució dramatúrgica definitiva.
Com a Club Bilberberg i altres farses polítiques en què s'intenta fer escarni del poder (de la banca, les farmacèutiques i el consum, principalment a partir de les noves tecnologies) la culpabilitat cau molt lluny del personatge amb els què el públic s'hi pot identificar. Hi ha molt clar qui és la víctima i qui els agressors: és d'un maniqueisme gens engrescador. Sí que hi ha, a C.O.C.A., unes reflexions incòmodes d'aquesta mena de diables (que, puntualment, tenen una certa melancolia de la vida normal) en què es critica la contradicció dels ben intencionats: No et pots queixar del preu de la llet i alhora voler que els productors comptin amb suficients recursos per seguir la granja endavant. L'única solució, utòpica, seria traslladar tots els ciutadans al camp, a cavar i matinar per cuidar vaques. Vaques? Denise Duncan, de fet, ja va fer una aproximació dolorosa a la vida dels escorxadors (Vaques sagrades) on se sacrifiquen les vaques per a garantir de bones parrillades a la barbacoa. Tres viatges ben diferents d'una nova veu a l'escena. Personalment, preferim la sensibilitat (amb regust de secrets de família) d'Está linda la mar, que podria atraure, a més a públic molt divers i commoure'l per igual. Un ja no té edat, ni possibilitats, d'encrespar-se el cabell i jugar al punk més desbarrat! Potser és per això que C.O.C.A. ens queda distant...
