Vist a FETEN 2015, Gijón.
Després de dos anys (mínim) de rodatge de l’espectacle, des de la Mostra d’Igualada 2013 on vaig escriure aquesta crítica, val a dir que l’espectacle, com era d’esperar, ha millorat i s’ha fet rodonet, rodonet.
Espectacle sense paraules (excepte les
que les veus en off enregistrades pronuncien, en comptats moments de
l’espectacle), on 3 actrius donen vida a les esforçades treballadores
del servei postal, que cada dia porta notícies entre persones estimades,
separades per la distància. Al seu favor, que les
diferents històries tinguessin poc a veure unes amb les altres, cosa que
s’agraeix, i conforma un espectacle variat i ric. També la banda sonora
és de primera. No totes les històries, però, tenien el mateix poder
d’atracció sobre el públic: a destacar, però, la història de la dona
africana que deixa el fill al poblat per anar-se’n a netejar cases a una
ciutat del primer món (o això vaig interpretar), carregada de poesia i
nostàlgia, i la força de l’amor materno-filial. També el moment divertit
de les cartes de tres infants, incorporats per tres làmpades (‘flexos’)
fent de titelles, en off. I especialment la història de la vídua
recordant al seu estimat company, la darrera de l’espectacle, i que va
deixar un regust extraordinari. En l’altre lloc de la balança, alguns
moments no acabaven d’explicar cap història, i especialment la poc
justificada participació d’infants en moments que tampoc aporta res.
En conjunt, un espectacle molt ben
treballar plàsticament (boníssima la escenografia), i amb moments
brillants i alguns que poden millorar-se, però un projecte molt
valorable i que va causar bones sensacions al públic.
Bàsicament, veiem una virtual
oficina de correus, de les de sempre (què t’hi jugues a que molts
infants no saben què és?) on tres esforçades carteres treballen dur per
fer arribar cartes (sí, de paper) als seus destinataris. Cartes que en
parlen d’històries profundament emotives, des de les pors i els desitjos
d’uns infants, al dolor, i alhora l’amor d’una mare que per obligació
és lluny del seu fillet, a la magistral sinopsi, a través de les cartes,
d’una relació d’amor entre un home i una dona, rellegida per ella, quan
ell, ja de ben grans, ha deixat aquest món. Una de directa al cor,
impossible, al menys per a mi, de quedar-s’hi indiferent. Molt ben
posada en peus, amb un teatre gestual, una estètica molt acurada i unes
veus en off (únics textos de tot plegat) impecable. Una bona història,
molt neta de coses sobreres i ben rodada, després d’aquests dos anys.
Les meves felicitacions.
I si voleu una raó prosaica per
programar-lo, reprenent el que deia al principi, com a mínim perquè els
infants d’avui sàpiguen com es comunicava abans la gent, abans dels
mòbils, abans del correu electrònic, abans fins i tot del telèfon, la
gent també es comunicava en la distància, i ho feien a través de les
cartes.
