L’aventura: A partir de l’univers arquitectònic i musical d’un dels grans intel·lectuals del Modernisme català, farem un recorregut per la història de la música recreant a través de projeccions mapping diversos espais emblemàtics presents a la vida o a l’imaginari de Lluís Domènech i Montaner.
Lluís Domènech i Montaner va ser un gran aficionat a la música i un dels arquitectes catalans més universals. Com a historiador i polític humanista compromès amb el seu país, va redescobrir algunes de les esglésies més importants de l’art romànic català, com l’església de Sant Climent de Taüll a la vall de Boí.
L'objectiu: - Fer un recorregut per la història de la música occidental.
- Reconèixer i descobrir espais arquitectònics emblemàtics de la història universal.
- Escoltar música de diferents èpoques, autors i estils.
La nova producció del Palau de la Música, que avancen que voldrien tenir-lo en repertori fins el 2023 per celebrar el centenari de la mort de Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), compleix a bastament el seu propòsit: construir un enfilall de cançons que remet a la història musical del Palau de la Música (en el seu 110 aniversari) a través d'una mena de musses voladisses com les que va dissenyar l'arquitecte a l'escenari històric. La posada en escena es fa al Petit Palau. Perquè permet la foscor amb les que mostrar amb eficàcia el treball àudiovisual: un mapping tridimensional, que es projecta al fons i també en uns prismes molt útils per donar una contínua imatge calidoscòpica. No hi ha cap referència directa fins a la versió desenfadada i encomanadissa com sempre del Don't worry de Bobby Mc Ferrin. La lletra de David Pintó explica qui és Domènech i Montaner.
El treball en diretce dels int`reprets és lloable. perquè, sense necessitat de crear cap trama ni defensar cap personatges. es mostren sincers tal com són mentre toquen una pila d'instruments, canten, mouen els elements escènica amb un cert aire fresc, volàtil, d'aurea. Un vestuari blanc prou neutre casa bé amb les músiques medievals però també amb les méds festives com la Canción de cuna para dormir un negrito (X. Montsalvatge va estrenar aquesta peça al Palau), També s'inflen amb el Veles e vents (per recordar el comiat professional com a cantant de Raimon l'any passat).
Els arranjaments de Dani Espasa són molt efectius perquè aconsegueix acolorir (amb una diversitat tímbrica notable) amb només quatre músics més partitures ampul·loses com El Preludi de Lohengrin o Les Valquíries de Wagner; o un fragment de La Passió segons sant Mateu, de Bach. Aviat és dit.
El treball àudiovisual és donar un moviment i una sorpresa a les interpretacions musicals. A través de la imatge, es pot jerarquitzar elements de l'escenari original del Palau de la Musica però també d'altres elements de les construccions de Domènech i Montaner d'arreu de l'estat espanyol. Com la música (cada tema té una raó de ser en aquest repertori de 25 fragments musicals) és una raó per despertar la curiositat i posar un secret a descobrir en cada espectador, tot aprenent a escoltar.
El fil argumental de Colors i més colors és necessàriament prim. Així ni es força cançons ni tampoc s'exigeix unes dots actorals que es fan innecessàries en aquesta posada en escena. Si tot arrenca en un bosc. torna a les ombres dels arbres. Un incendi (Fuego de M. Fletxa és un document insòlit del Centre de Documentació de l'Orfeó Català) juga a fer d'au Fènix. de les cendres d'aquell bosc n'erigirà el Palau de la Música.
