Com dir-ho

Teatre

informació obra


Autoria:
Josep M. Benet i Jornet
Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Jordi Boixaderas, Clàudia Benito
Producció:
Gataro
Escenografia:
Jordi Soler , Victor AlGo
Vestuari:
Núria Llunell
Caracterització:
Núria Llunell
So:
Jordi Bonet
Sinopsi:

Tercera obra de la trilogia sobre dos personatges. Després de "Soterrani" i "Dues dones que ballen", Benet i Jornet planteja una obra intrigant entre un home entrat en la maduresa i una noia, que tot just arrenca a viure. Professor i alumna en el pis d'ella. En un moment inoportú. Molta intriga, vàries línies argumentals possibles i una sola veritat, implacable. 

Com dir-ho? Plou a bots i barrals, i dues persones, un home de maduresa avançada i una noia en la primera joventut, s’enfronten sense saber ben bé per què. Plou a bots i barrals. Com dir què està passant sota la pluja?


Crítica: Com dir-ho

14/03/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Josep Maria Benet i Jornet juga amb l’espectador al gat i a la rata, amagant-li un cop i un altre el motiu real d’una visita inoportuna. És la del professor a la casa d’una alumna seva intel·ligent, però no brillant. És la tercera visita que l’autor ha motivat en els seus muntatges. El primer va ser un angoixant Soterrani (sala Beckett, 2007), entre dos homes que aparentment no es coneixien de res. La segona, Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia, 2011), va ser la visita d’una assistenta a casa d’una dona gran, enfadada amb tothom, sense ganes de comunicar-se amb ningú, d’entrada. Ara, acaba d’estrenar la tercera i, per fi, apareix una redempció amarga, perquè un personatge prova de consolar l’altre, fins i tot especulant, potser, amb mitges mentides pietoses. Benet i Jornet manté el gust per les frases no escrites. Per uns punts suspensius que mantenen una intriga i permeten girs dramatúrgics inesperats.

En aquest espai, es fa microteatre d’alta intensitat. Jordi Boixaderas és un escriptor i professor que no troba la manera de dir tot allò que ha amagat fa temps. Però ara cal expressar-ho, encara que sigui desordenadament, amb urgència. El personatge de l’alumna (Clàudia Benito) es manté a la defensiva. L’actriu aguanta bé la distància i les desconfiances fins a un plor cap endins que fa aturar el temps. Xavier Albertí, com ja havia fet en les altres dues, aposta per unes relacions fredes, que es desglacen per moments. Tot està servit per a la intriga de la història. Els gestos i les mirades són precises. És en els meandres de la trama que s’hi descobreix la crítica d’uns éssers bruts, egoistes, que, al final, es veu que no ho són tant. Brillant i generós.