Unió Soviètica, 1938. Nikólai i Dimitri, dos agents de la NKVD, malviuen executant lampistes, peixaters i verdulaires. Però quan un error burocràtic els brinda l’oportunitat d’eliminar a Mikhail Zhukovsky, ex Estrella d’Heroi de la Unió Soviètica, hauran de cooperar amb la seva víctima per tal de perfeccionar els seus mètodes vulgars d’execució.
De nou al Píndoles, el festival que recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i complexes. Com en algun moment ja he dit, d'una manera semblant al que passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden explicar històries completes força bé.
Aquesta tercera edició ens porta un festival i un entorn (l'Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha caracteritzat aquest darrer cap de setmana.
Proposta més variada que mai, segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes, alimentades també per l'existència de sales especialitzades a la nostra ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a quedar-se. Llarga vida!
Quan aquesta obra comença, un té la sensació d'assistir a una frivolització de la duresa criminal d'un règim repressiu i autoritari, com va ser l'antiga Unió Soviètica, però que es pot traslladar al de qualsevol signe. Però més enllà, assistim a un text brillant, d'una gran comicitat, que sense saber si ho vol o no, destripa la humanitat dels que participen en les purgues (tan freqüents) i ironitza de forma sagnant sobre el paper que a cadascú li tocava en els continus canvis d'ordres capricioses, dictades per ves a saber quins criteris, delacions i caigudes en desgràcia. Els dos sicaris (executors d'ordres) recorden els assassins-filòsofs de l'univers Tarantino, però amb un toc llatí evident, que en certs moments em portaven a la memòria a l'enyorat Gila. Tot és de mentida, de cartró pedra, de 'Chiripitifláuticos', però alhora posa en evidència l'absurd de la lògica del poder que s'imposa per la força, i a base de la eliminació del que dissenteix el més mínim. A destacar el personatge de Zhukoksky, interpretat per un inspirat Josep Seguí, que regira les intencions dels seus botxins, al capdavall dos pobres diables, que es deuen pensar que seguint cegament i lleial les ordres rebudes, restaran immunes a tanta irracionalitat.
