Cristóbal Purchinela

Familiar

informació obra


Interpretació musical:
Isabel Sobrino
Vestuari:
Efi, Isabel Sobrino
Producció:
Alondra Producciones s.l.
Dramatúrgia:
Rafael Benito
Autoria:
Josep M. Benet i Jornet
Direcció:
Oriol Broggi
Sinopsi:

Un espectacle que, essent fidel a la tradició del carrer, és digne de ser representat davant de tot tipus de públic i de totes les edats. Amb molt poc text, la complexitat a l’hora d’entendre’l variarà segons l’espectador, així que ens podem quedar en la rialla franca amb la que respon el nen petit als jocs més simples a causa de la seva ingenuïtat, amb el somriure còmplice del qui ha desxifrat alguna cosa més, fins a, evidentment, la cara de pal d’aquell que mai no entén res, de ben segur perquè té una perillosa carència de sentit de l’humor.


Crítica: Cristóbal Purchinela

01/11/2016

Un titella bufó i descarat amb el privilegi de la música en directe

per Jordi Bordes

Alaura Teatro beu de la tradició més arrelada, amb un noi descarat, famèlic, gens tallat amb el Poder ni amb la Mort (i si hagués aparegut algun bisbe també sortiria malparat), que té cor de nen quan s'emociona per les coses, per les bèsties i per tot allò que és novedós. El diner surt sempre atonyinat amb aquest personatge de catxiporra que remet a l'arlequí de la commedia dell'art i a la seva traslació al titella, el Pulcinella. Si a Anglaterra és Mr Punch i a Alemanya és Kasperl i a França és guignol. a l'estat espanyol cobra el nom pompós de don cristóbal. Però és tant espavilat com qualsevol personatge de picaresca (com el Lazarillo de Tormes) o el Pipa, qiue ara tot just acaba de fer néixer el titellaire Néstor Navarro a La Puntual. La diferència de la companyia que defensa Cristóbal Purchinela és que, a les corredisses i desventures,  inclou la música en directe. Si els titelles parlen soviunt amb llengüeta, el violoncel (probablememnt l'instrument que més s'apropa al to de la veu humana) acompanya les circusmtàncies. Fins i tot el mateix Cristóbal és capaç de repicar tabals i plarterets instal·lats a dalt de l'escenari, com a summum de la provocació. 

Les bufetades ragen a tort i a dret. Només es frenen (políticament correcte) amb la canalla que, aquests sí, s'atreveixen a pujar-se a les barbes dels pares fins a fer-los desesperar. Don Cristóbal clama per la llibertast d'esperit, per no frenar-se a cap autoritat ni a l'abducció pels diners. ni tant sols la família és un element que sembli frenar aquest personatge de pega, que surt viu de cada escena però sempre amb un cop de més. 

Trivial