D’à côté

Dansa

informació obra


Escenografia:
Christian Rizzo
Vestuari:
Christian Rizzo
Intèrprets:
Nicolas Fayol, Bruno Lafourcade, Baptiste Ménard, Claudia SolWat
Il·luminació:
Caty Olive, Jéronimo Roé
Composició musical:
Nicolas Devos, Penélope Michel (Cercueil / Puce Moment)
Vídeo:
Iuan-Hau Chang, Sophie Laly, Antonin Clair
Companyia:
ICI-CNN Montpellier
Direcció:
Claudia SolWat
Sinopsi:

D’à côté és un conte perceptiu i coreogràfic que mostra l’evolució de tres éssers. Aparicions i desaparicions construeixen un paisatge en moviment sobre l’escenari, on la dansa i els objectes dialoguen amb la llum i el so i despleguen un espai oníric en què cada protagonista invita els altres al seu món. D’à côté vol oferir un espai de metamorfosi a espectadors de totes les edats per tal que hi conflueixin els imaginaris de tots ells.

Després de treballar amb nombrosos coreògrafs, Christian Rizzo va fundar la seva companyia l’association fragile el 1996, amb la qual ha creat més de 30 peces. L’any 2015 va ser nomenat director del Centre Coreogràfic de Montpellier.

Crítica: D’à côté

16/02/2019

Dansa que creix en un espai canviant

per Jordi Bordes

Al desplaçament dels ballarins (que van d'uns moviments que delimiten cada un dels tres éssers de l'escena a un dansa de contacte que construeixen junts) se li suma l'espai que és canviant. Es modifica amb els plans de la llum i també amb el mateix fons que va modificant l'espai. La dansa, que no pretén ser narrativa si no que descriu les escenes, despleguen un mostrari de relacions en funció de l'espai acotat que es delimita. I del nombre de personatges que hi intervenen.

Els ballarins s'individualitzen pel seu vestuari i també per la diversa manera de moure's, des del més terrenal (jugant amb l'horitzontalitat del terra) als que projecten línies d'infinit (paral·leles al terra) o verticals (cap al cel). És una dansa que pot ser molt evocativa però que cal estar-hi predisposat. Sense narració, dramatúrgia de plantejament, nus desenllaç, el públic familiar pateix d'¡orientació. Cal més educació, certament i, per tant, és imprescindible anar programant aquesta dansa molt més lliure, interpretativa. Però, probablement, si es vol atrapar l'atenció dels més joves caldria preveure coreografies amb molta més proximitat i, probablement menys durada. És cert que els canvis d'estímuls són constants. I que això és un element que atrapa l'atenció però, finalment, l'allunyament els supera i la màquina de fum es converteix en l'últim reclam d'interès (desentenent-se del tot dels ballarins). En aquest sentit, l'Origami o Back àbac d'Àngels Margarit, per exemple, els captivava més en aquest gran format perquè partia del joc que els és molt més reconeixible. No ho és tant aquesta cambra canviant, amb llums led que evoquen a un món futur on les plantes naveguen dins dels testos. I les persones es distingeixen pels seus uniformes de colors.